Es trenquen silencis que no han existit mai. Es deconstrueix la realitat per poder-la construir de nou. Desaprenem per aprehendre. La humanitat es desintegra i, fragmentada, es repensa, es cus les cicatrius. Calidoscòpica, com a l’Aleph, l’hominitat i els seus artefactes creatius es recomposen, es coagulen gràcies a una nova mirada que observa des de tots els angles i des de nous horitzons. La sang és el petroli negre i gris que inunda els latifundis ocres sota els quals les blanques teles verges es desvirguen d’experiències inesperades. Pintures com escriptures de l’ahir i del demà. Textures d’una tradició, d’unes tradicions on la matèria –d’altamira a l’art brut i a l’art negre– proporcionen a aquests retaules de l’holocaust la pell i les entranyes necessàries per bramar contra el brogit incesant de la vida quotidiana, que és de color de rosa menys a les mines. Del carbó, dels adobs, dels nostres fems, la terra en fa brollar els sucs gàstrics, el cucs, la llet, el semen, el sexe que tot ho germina, que tot ho fa primavera. D’aquests intestins artístics en sorgeixen universos que són alhora micro i macro, que esdevenen cel·lula i cosmos, energia celestial. Mentrestant, els mitjans de comunicació amb la imatge de píxels, amb el mosaic visual de la hipersaturació continua treballant. Aquest collage de la multiculturalitat barroca i curulla de materials impregna d’estimuls la nostra sobrevalorada percepció, farcida a parts iguals de l’esplendor i el caos d’allò mundà. La vida es reforça amb la vida, i la mort és la present dominant. Fitem l’infinit sense entendre cap a on anirem a parar: aquest art, l’art, ens ensenya sempre una via. Les obres, aptes només per fugitius, ens succionen al fons de les cavernes i en fan sorgir ombres, llums i la foscor clara de les idees. Viure mata, pintar també, malgrat sempre ens quedarà el purgatori. Però aquestes arquitectures transitables ens conviden a reviure el darrer paisatge encara no existeix, l’ha d’inventar, l’hem d’erigir. La natura –que és l’home– desapareix per donar pas allò ignot. Un món trencat, un mur trencat, un mot esquinçat. Flors i violes, flors i violes canten les àurigues. Els druïdes ressen una mística, una música que només ensumen uns pocs. Els universals només es rebelen a instints primaris de sensibilitat extrema. Ell els ha captat per crear noves tensions sobre l’abstracció que han renascut amb informalitat tangible i sublim. De fet, no han mort mai i menys ara, quan l’autor perviu envoltat i erniat pels seus monstres plàstics i delirants, de pulsió vital. Romà Vallès massa gran per ser digerit. Saturn devorant els nedons seria un altre títol del projecte. Ens quedarem amb saturn pul·lulant al voltant de la terra per definir aquesta escena del teatre de l’absurd. Epifania: “He interpretat bé el meu paper. Així doncs, amics, acomiadeu-me de l’escena amb els vostres aplaudiments”. August dixit. Aplaudim, doncs, l’art d’aquest homenot, com aplaudim les eixides wagnerianes del sol.

El debat de fons: la crisi i la vigència de l’art contemporani
Constantinoble va ser un símbol que va caure de cop, però la deconstrucció de l’Imperi Romà i en concret el d’Orient feia anys, segles, que s’anava gestant. La crisi del capitalisme i del model de civilització insostenible actual potser no deixa de ser altra cosa que la repetició dels cicles de la història i la mateixa epifania que es produí amb la caiguda de l’Imperi Romà i la civilització –un terme amb els seus ets i uts. La crisi econòmica actual, a més, té vessants positives i d’altres terriblement negatives. Les negatives les coneix tothom sobradament. Les positives no són gaire proclamades per la tònica depressiva dominant. Entre les positives hi ha l’haver de repensar-se i repensar-ho tot des d’un inici, perquè vol dir que alguna cosa no funciona. El mercat de l’Art no s’ha deslliurat de tota aquesta sinèrgia, com a part de la societat que és. El mercat de l’Art i la influència que té sobre l’Art també s’han hagut de replantejar un munt de coses, tot i que depèn de quines tendències de l’Art fa segles que pregonen l’art més enllà de l’objecte, de la física, en un àmbit de creadors d’idees però també aquestes conceptes estan en crisi. La crisi –quasi depressió actual– també fa reformular els límits de l’art contemporani d’avantguarda i els propis límits de l’art contemporani en general; en el ben entès que l’art hagi de tenir límits o almenys uns quants, com deia José Maria Valverde, no hi ha estètica sense ètica. Ara, caldria definir que és ètica en ple segle XXI. Si és que aquest art –o alguna part d’aquest art- ha acabat esdevinguent nova acadèmia vàcua; tot i que també hi ha creació magnífica barrejada entre molta fullaca. I és clar, de totes les autoreflexions sobre l’art actual no se’n pot passar salvar un artista que ha obtingut un encàrrec d’aquestes característiques. Evidentment, el que ha suposat pels Països Catalans –i Espanya– de l’operació Barceló és una bona jugada d’estratègia artística, de posicionament global a l’estil anglosaxó o xinès. Sentir un altre cop un home dels països catalans parlar amb la seva llengua davant d’un auditori tan internacional, com també ho feu Lluís Sert, un altre català que també va deixar la seva petja a Ginebra, no deixa de ser menys que emocionant. Si bé el resultat final –caldria visitar in situ la instal·lació per acabar de valorar– no acaba de convèncer o, potser, el que de veritat no convenç és l’art contemporani? o, potser, el que no arrela és aquesta part de l’art contemporani, on la borsa de l’art, el màrqueting total, la superficialitat tenen més importància que cap altre qüestió? La veritat és que se’m fa difícil fer un judici de valor sobre tot plegat, ja que els prejudics en positiu i en negatiu poden ofuscar el que hi ha en els fons. El cert és que la sala Barceló, dita també de la trobada de les civilitzacions o un nom rimbombant semblant, no deixa ningú indiferent. Només per despertar el debat, fer reflexionar el públic en general i fer que l’art –i els seus entorns– es reflexionin, la cúpula pot continuar esdevingut un bon “cap de turc”. I és que potser 20 milions al costat dels mils de milions que valen les guerres és un tribut ben insignificant a la patrimonialització de la història de la civilització i de l’Art. Només que potser Miquel Barceló amb un encàrrec d’aquestes característiques hauria d’haver-lo fet per altruïsme. Cras error per un homenot tan ben assessorat o potser no? Ara, el podem veure al pavelló espanyol de la biennal de Venècia. Només caldrà anar a la ciutat mig enfonsada per l’aigua i plena de misteri i d’aura de cartró pedra.

Duchamp està de moda i no només pel magnetisme dels orinals sinó per les atribucions sobre la història, sobre l’artigrafia. Joan Casellas i Pilar Parcerisas discrepen. Ambdós s’atribueixen el mèrit d’haver descobert on es va inspirar -entre altres qüestions- de l’Empordà per crear les seves obres aquest home, per molts, el gran gurú de l’art del segle XX. De fet, tot arrenca amb un llibre titulat Duchamp a Espanya, del qual n’estem fent indirectament una propaganda fabulosa. Així doncs, una de les màximes responsables del consell de les arts, pilar parcerisas, ha declarat en una entrevista publicada al rotatiu El Punt que el seu llibre “Duchamp a Espanya” no conté cap plagi a l’artista i assagista d’art Joan Casellas. Parcerisas diu que no entén la polèmica i que tot és infundat. La veritat és que Joan Casellas ha demostrat per activa i per passiva que les seves objeccions són raonables i aquest embolic quasi de novel.la, que s’haguès solucionat amb una trucada telefònica -entre ells dos les va haver-hi però no van arribar a bon port– o amb una fe d’errades en la següent edició, està malmetent una part de la credibilitat que durant tants anys ha demostrat la solvent crítica i historiadora de l’art catalana. És estrany aquest comportament com alguns trets de caràcter excessivament arbitraris que s’han vist en els darrers premis -de fet tots els premis són sovint arbitraris, sinó que li preguntin als premis Planeta o al jurat del pavelló català a la biennal de Venècia– de l’associació catalana de crítics d’art , que també presideix parcerisas. Esperem que aquests siguin capítols puntuals i que la sòlida trajectòria d’aquesta professional continuï amb més tranquil·litat que fins ara, quan encara no s’ha engegat tota la maquinària del consell de les arts. Potser i recurrent a l’escatologia, de tota aquesta polèmica ens hi hauríem d’orinar; una pràctica tan sana dins el món de l’art -ho feu manzoni enllaunant la merda que han descobert que era guix-,  i així, d’alguna manera o altre, acabaríem emulant les estàtues mítiques dels jardinets kitsch i, alhora, acabaríem homenatjant un dels grans icones del segle, el “pixaner” artístic. Art i w.c. donaria per un monogràfic i així podríem veure com artistes des d’Antonio López fins a Duchamp, que potser estan a les antípodes pel que fa al mitjà i al concepte, han pres aquest racó de món com a referent temàtic. D’aquí poc ja trobarem com a etiqueta artigràfica el terme de “serveis” o “micció” o fins i tot “caganers”.

La setmana passada vaig llegir al suplement cultura’s de la vanguardia un reportatge on parlava, almenys sense fer de premsa “groga” com en anteriors reportatges, del que ha succeït amb unes fotografies que publiciten la costa brava però que no són de la costa brava. El reportatge deia que les fotos de la discòrdia projecten un estat d’ànim i que fins aquí era correcte, però que la costa brava -segons Jordi Balló, l’articulista- no sap si només és agresta però posa bastant en dubte el sentit de paisatge planer que traspuen les fotografies dels anuncis de la polèmica. Caldria dir també al senyor Balló que aquesta aproximació idealitzadora -que fins cert punt està molt bé- és una “realitat construïda a força de molt tòpics”, ja que qui passeja pel golf de Roses, per Palamós, Platja d’Aro -on vaig passar els estius d’infant i on només veia platges llarguíssimes i gratacels descomunals i que feien por i ombra–, Lloret o Blanes percep que la costa brava no només és brava, també és planera i d’horitzons eterns. És una combinació entre ambdues coses però que un nom etiqueta, com tot a la vida, on ho tendim a etiquetar per mitjanament entendre-ho.

El cert és que ultra aquest fet de vendre un producte amb unes imatges similars d’un altre lloc -relliscada entre cometes, per què es vol vendre un concepte que seria rodó si anès acompanyat d’unes fotografies que il·lustren el lloc “real”, però si no s’han posat, no vol dir que no existeixin realment i no vol dir que no facin la seva feina–, com deia, el que de veritat decepciona és percebre com un diari, teòricament “objectiu” i que exerceix el dret a la informació de manera “democràtica”, només ho practica per pressionar i cercar fons desmesurats per les seves arques i, de retruc, perjudica tota una tasca important de col·lectiu i de marca catalana, sens dubte, no deixa de ser decebedor. Potser és que al senyor Godó i al seu grup se’ls enfot Catalunya -Pujol ja els va fer un boicot fa anys, cal apel·lar de tant en tant a la memòria. Així doncs, tenim un grup que treballa a Catalunya i que només treballa pel seu profit maquillant el contrari?

A més, per acabar-ho d’adobar, més “divertit” és veure avui mateix -23 de març-, com la Vanguardia enceta una campanya per recollir la fotografia idíl.lica de la costa brava sota el títol de “I tu, com veus la costa brava?” No sé si després del merder que han ajudat a provocar tenen un atac de cinisme aclaparador i, ara, volen restituir la imatge de la costa brava. Tampoc crec que l’hagin tocat gaire el prestigi -que un bon escriptor i amic de Madrid em va dir que és de les marques més consolidades, ell sorneguerament em va dir, “encara s’ha de publicitar més?”–  ja que la marca és prou sòlida i les notícies i les polèmiques per la sobreinformació actual desapareixen a la mateixa velocitat que en neixen unes altres. L’únic que no desapareix és la paraula, malauradament, de moda: crisi.

peu de foto: dona davant del mar. costa brava. platja de castell – palamós. març 2009. un horitzó etern que ens interrogava per bé o per malament però ens reqüestiona el sentit de l’ésser davant l’existència.

Això és una meravella. Sí, una completa meravella. Potser el que sobte més és aquesta manera de fer real el món del còmic, que cada vegada més està en voga amb/en el món de l’art, quan ell -el còmic-, per ell mateix, ja és art. Còmic que és dibuix, cinema en moviment, novel·la gràfica… Aquesta pel.lícula Vals amb Bashir reflecteix tot aquest univers.

.

Hem d’estructurar el món a partir de les noves realitats, unes realitats que cada vegada són més alienes a l’antiga estructura biològica de primat. Aquest món en renovació constant, que encara no som capaços de fer però sí d’imaginar, és un món on la imaginació dialèctica ha de ser el fonament lògic de totes les realitzacions. Eduald carbonell. El naixement d’una nova consciència

Fer d’una fesomia humana creada des del buit un acte de singularitat, aquest ha esdevingut l’objectiu de la mà catalana d’Arranz-Bravo per aquesta portada. Un home-mà que ha creat una cara bandera que representa alhora la complexitat de l’existència i les relacions humanes, dins aquesta esfera glocal en la qual vivim. Una mirada que ha tenyit de vermell de sang i d’energia còsmica negre, un espai abans erm. Formes que conformen una gran estructura raonadament caotitzades i que inunden un cap en forma de planeta que bull. Una visió modular retrofuturista que esdevé el cordó umbilical per connectar-se a una societat d’humans on la tecnologia, en part, ja ens ha superat. El superhome, l’altre  humà, ens espera. En el fons, una pintura que és la representació d’un cervell desproporcionadament gran amb relació a la resta del cos, on unes mans operatives amb una gran versatilitat de funcions fan de mirall, d’autoretrat de l’artista i de l’ésser humà. Però per damunt de qualsevol altre cosa, es tracte de representar la imaginació dialèctica. Aquesta és la fase d’aquesta obra i de tot acte que es vulgui classificar de creatiu. Arranz-Bravo té en la figura humana, en la relació entre el micro i el macro, en la relació amb el món de la ciència la pedra de toc del seu discurs, del seu univers singular on un homo faber edifica realitats plàstiques i visuals tangibles mentre interactua constantment amb el seu alter ego d’homo creativus. Tensió, força, expressivitat són alguns dels atributs per descodificar l’alfabet coral d’aquesta sinfomina en do major on els silencis, de reserves de blanc en el paper, complementen la resta, oxigenen, fan respirar per reviure-la novament. Blanc damunt del qual el graffit del llapis, herència dels primers primats “artistes”, o de les tintes xineses esgrefien una mirada melangiosa que ens convida a la reflexió. Només resta rememorar unes frases de W.H. Auden on fa quallar present i passat tot dient: “L’artista sofisticat, d’elit, encara sobreviu i treballa com treballava fa mil anys, perquè el seu auditori és massa petit per a interessar els mitjans de comunicació”. 

ricard planas camps

portada del segon número de la revista Catalan International View