Això és una meravella. Sí, una completa meravella. Potser el que sobte més és aquesta manera de fer real el món del còmic, que cada vegada més està en voga amb/en el món de l’art, quan ell -el còmic-, per ell mateix, ja és art. Còmic que és dibuix, cinema en moviment, novel·la gràfica… Aquesta pel.lícula Vals amb Bashir reflecteix tot aquest univers.
Veure com la publicitat s’amara del món de l’art és sempre gratificant, perquè el contingut visual de les imatges que en resulten acaben esdevenint una referència. Un dels exemples és l’espot que la marca nike ha confeccionat per la selecció espanyola que acabava de guanyar l’eurocopa de futbol. Una selecció batejada com la roja, un nom que sembla posat més per Karl Mark que no pas pel centralisme sovint ranci d’alguns homes grisos de la meseta. El referent més directe d’aquest espot és tota la tradició de body art, de performance amb el cos que l’autor xinès contemporani Zhang Huan ha elaborat cobrint el seu cos de tipografies fins a aconseguir d’esdevenir una taca negra i humana.
|
|
En Jordi i en Marc Valls són els The Valls Brothers, un duet que fan, com ells diuen Art Vandalic. En Jordi el conec perquè a banda de ser un gran col·leccionista de l’obra d’en Marc Aleu, té un grup de música experimental prou surrealista com és Vagina Dentata. Ara els Valls Brothers ja han començat amb prou bon peu en el món de l’art aconseguint que la seva primera intervenció fos censurada, una manera de fer soroll i atreure la mirada.
L’últim Valls. Mathew Tree
Havia volgut conèixer el Jordi Valls des que vaig llegir, fa temps, un reportatge a ‘Ajoblanco’ sobre aquesta figura cabdal de l’escena underground anglès. Quan, per fi, vam poder coincidir, tot just havia acabat de tornar definitivament a Catalunya i em va assegurar que, en comparació amb Londres, Barcelona li semblava molt conservadora. Barcelona, aquesta ciutat tan moderna i cosmopolita i xuli i cool? Esmaperdut, estava, fins que vaig recordar que el Jordi provenia del món vehement i insubornable de l’antiart britànic, un món acostumat a etzibar un fuck off perpetu a les postures afectades de molts dels promotors culturals del país. Un món que havia produït Psychic Youth -l’antisecta notòria de Genesis P. Orridge- i les actuacions enfurismades dels anarcopunks Crass i el grup de no-música Vagina Dentata Organ, fundat pel mateix Jordi. Com si volguessin posar Barcelona a prova, el mes d’abril passat aquest i el seu germà Marc van muntar una exposició a l’Espai Eart, Torrijos, 68 (que incloïa l’efígie d’un bisbe penjat i un crucifix fet de rotllos de paper higiènic). A l’últim moment, els de la galeria es van fer enrere i els germans Valls no han pogut trobar cap altre expositor. A Londres no ha passat res semblant des del 1967, quan un galerista es va negar a penjar uns quadres considerats grollers de Kenneth Halliwell, l’amant del dramaturg Joe Orton, el qual va protestar: “Aquest marxant té por de la vida mateixa”. Si hem de jutjar pel cas Valls, el món artístic barceloní n’és ple, de gent així d’acoquinada. I conservadora, sí senyor.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 24. Divendres, 23 de maig del 2008
“Contes dibuixats, una lectura artístic de l’obra de Mercè Rodoreda”. Aquest és el títol d’una proposta seductora on s’interrelaciona literatura i art contemporani. Fins l’11 de maig el Centre Cultural la Mercè de Girona acull l’exposició, coordinada per Diana Sans i amb la col·laboració de la Fundació Rodoreda, l’Eram i la Universitat de Girona. JORDI JIMÉNEZ XIBERTA, CARLOS RUIZ BRUSSAIN, DANIEL GARCIA FORNELLS, KENNETH RUSSO (DAVID SIERRA), LAURA GINÈS I PACO CAVERO són els artífex de rellegir en clau artística l’imaginari d’una de les literates catalanes més universals. Tots ells han fet petits films d’animació de poesia i imaginació desbordant.
TV3 ha dut a terme una sèrie sobre l’artista Caravaggio. Una sort perquè tampoc és que les produccions sobre artistes siguin a l’ordre del dia. Tot i veure la sèrie, cal llegir sobre l’autor. Entre les obres recents que s’han escrit, la que va esculpir Luis Antonio de Villena n’és una bona introducció: “Caravaggio, exquisito y violento” (planeta, 2000).
Sí, camina. És la passarel·la 080, que tanta pols ha generat. Entremig d’aquest enrenou, el dissenyador català Eduard Ballester (EBP) ens ha ensenyat com tornar a l’època del Yellow Submarine d’una manera suggeridora, divertida, arriscada. Nous aires, nous dissenyadors amb propostes que no deixen ningú indiferent. El muntatge de vídeoart que va acompanyar la desfilada tenia també un aire transgressor, dins les formes, i estava banyat per música electrònica i balls d’estil teckntrònic, tot inspirant-se de lluny amb els aldarulls suburbials de París. Tot i que no crec que anessin a les revoltes franceses gaire preocupats pel que duien posat -potser això també va inspirar el dissenyador, la manca d’anar tocats i posats- i menys encara de lluir colors alegres, quan hi havia un sidral com el que va haver-hi.
|
EBP. Fuencarral, 58 4ºB. 28004 Madrid -E-. +34 915 240 418.
info@eduardballester.com. www.eduardballester.com
|
