Isidoro Valcárcel, la lucidesa de la resistència

El vaig conèixer fa més d’una dècada, durant unes jornades que va organitzar la hiperactiva cultural i comissària independent –així en diuen ara– Marta Pol. Isidoro Valcárcel Medina, nascut a Múrcia el 1937, és aquella mena de persones dins el món de l’art que són molt amables però que poden arribar a incomodar de mala manera. No s’entengui malament. Les seves propostes no deixen ningú indiferent i el seu aire càustic, crític i reposat encara posa més histèrics propis i estranys. Al seu costat riu smolts i també observes les tensions que l’ambient va acumulant. Amb 69 anys d’edat, ha tingut diverses controvèrsies amb institucions. Recentment, una fundació li va encarregar una acció i només els volia cobrar sis euros. Li varen refusar. El motiu, segons l’autor: “Me dijeron que creava un mal precedente no por ser caro, sino por ser barato”. A més, aquest home té la particularitat que no ha venut mai cap obra. Durant ha viscut de rehabilitar cases tot i que no renuncia que li pagin un preu per les seves activitats “pero un precio digno, no precio de artista (…) el arte está sobrevalorado”. Per aquesta raó, va cobrar 900 euros, preu de pintor de parets, per pintar un mural al MACBA. Sobre aquest tema va dir, sorneguerament, “parece que uno tiene un estatus  y ya no puede ir de pintor de brocha gorda. Vale, pues voy con un pincel fino”. I sí, va pintar el mural amb aquesta eina.

Així mateix, l’autor, entrevistat a El País, afirma “Ahora, el poder lo asume todo, lo paga todo y lo archiva para la tranquilidad general. Es más difícil escapar del dinero que de la policía. Hay profesionales de la protesta que medran y progresan. Antes, si escribías en una pancarta “Franco es feo” ibas a comisaría. Hoy, si escribes “El alcalde es feo”, el ayuntamiento de turno te compra el cartel”.

Parlant del Reina Sofía, comenta amb ironia el robatori de l’escultura de 38 tonelades de Richard Serra tot dient: “La obra de arte es robar esa escultura, no hacerla”.I sobre aquesta entitat esgrimeix: “El Reina Sofía no asimila que le pidan las cuentas. A los artistas les exijo un plus de responsabilidad. Deberían pensar: si todo lo que hago me lo compran, ¿qué puedo hacer que no me compren, para que no me cacen?”.

Dario Fo, la comèdia dels farts

 Veure com un artista del teatre i de la “comicitat” es posa a fer política per sacsejar les (in)consciències, no pot deixar ningú indiferent. El documental que vaig veure, no fa més de dues setmanes, posa de manifest la joventut d’un homenot admirable, que lluita per ideals quasi de la primera il·lustració. Itàlia té una corrupció política sense precedents; els altres països no es queden a la cua, però un xic menys. Dario Fo és un intel·lectual (premi nobel) que torna a sortir de la caverna per posar-ho de manifest, que no s’amaga. Encara recordo quan vaig llegir “Mort accidental d’un anarquista”. Una obra sublim que val la pena rellegir. Necessitem idealistes que toquin de peus a terra, que tinguin ideals i lluitin per ells. Endavant Dario, la teva revolució és perpetua, col·lectiva i higiènica.

Més informació a la web Insurgente

p.d. per cert! sembla que el nou Dario Fo italià és Beppe Grillo, que lidera un moviment que ja ha aconseguit mobilitzar, a través del V-day (de vendetta – vergonya- i de vaffanculo -a prendre pel sac-), més de dos milions i mig de persones per denunciar el servilisme de la premsa i la financiació als mitjans de comunicació, la majoria dels quals controlats per Berlusconi. Grillo comenta “Els mitjans de comunicació no són més que oficines de màrqueting dels grans grups de poder, des dels bancs fins als polítics.” Una altra perla d’acte agitador polític és: “No pot haver-hi democràcia si algú controla 3 televisions i 20 diaris”.