Categoria Arxius: pintura

En una esfera global i políticament correcte, emprar aquest gir lingüístic en el titular –“cap de turc”–, quan precisament la Unió Europea debat intensament sobre la idoneitat de Turquia dins d’aquesta aliança, no deixa de ser un xic tendenciós. Sens dubte està fet a propòsit. Cal dir que a Alemanya només hi viuen al voltant de tres milions de turcs. I també té certa gràcia quan recordem allò “d’Europa serà Cristiana o no serà”, quan l’Europa Cristiana del 1453 després de Crist va ser la primera que va girar-se d’esquenes a la Constantinoble Cristiana, amb la magnífica església de Santa Sofia al capdavant. Un setge dut a terme per Mehmet II, on també hi varen caure un bon grapat de catalans intentant defensar-la. Una derrota, sembla que amb això els catalans i tenim certa familiaritat històrica, que va obrir les portes a l’Imperi Otomà vers Europa i a la caiguda definitiva d’allò que havia significat l’Imperi Romà.
Si posem per cas que Ginebra –aquella quasi deesa medieval ara nom d’una ciutat clau d’Europa– podria simbolitzar la nostra Constantinoble actual, i que Santa Sofía podria ser el Palau de les Nacions Unides d’aquesta capital, només ens mancaria de dir en un esforç de romanticisme literari que Constantí, el basileu, aquell que va defensar per darrera vegada la ciutat cristina es diu ara Miquel Barceló i que la seva religió, l’Art, li ha dut a recrear una cova platònica tuti colori, quasi fallera, que vol eixuplugar totes les civilitzacions i que recerca la pau universal. Així, els enemics otomans haguéssin quedat esgleiats davant d’aquella explosió de la integració mundial i haguéssin parat el setge. Però el cert és que Constantinoble, actualment sota el nom d’Istambul, fou conquerida i les legions d’enemics la van cremar i saquejar, una mica com els historiadors, crítics d’art, pseudocrítics o des de polítics oportunistes a bombers apaga focs que comenten amb més i menys profunditat la potència artística i la conveniència actual d’una obra maosoleo –20 milions d’euros, 1.400 m2 d’espai pintat i 35 tones de pintura en for a d’estalactites– com la que ha finalitzat l’artista mallorquí Miquel Barceló a Ginebra. Aquesta artista dels Països Catalans, nat a Felanitx el 1957, ciutat d’una illa que va ser fins a la conquesta de Jaume I, més mora que cristiana.

El debat de fons: la crisi i la vigència de l’art contemporani
Constantinoble va ser un símbol que va caure de cop, però la deconstrucció de l’Imperi Romà i en concret el d’Orient feia anys, segles, que s’anava gestant. La crisi del capitalisme i del model de civilització insostenible actual potser no deixa de ser altra cosa que la repetició dels cicles de la història i la mateixa epifania que es produí amb la caiguda de l’Imperi Romà i la civilització –un terme amb els seus ets i uts. La crisi econòmica actual, a més, té vessants positives i d’altres terriblement negatives. Les negatives les coneix tothom sobradament. Les positives no són gaire proclamades per la tònica depressiva dominant. Entre les positives hi ha l’haver de repensar-se i repensar-ho tot des d’un inici, perquè vol dir que alguna cosa no funciona. El mercat de l’Art no s’ha deslliurat de tota aquesta sinèrgia, com a part de la societat que és. El mercat de l’Art i la influència que té sobre l’Art també s’han hagut de replantejar un munt de coses, tot i que depèn de quines tendències de l’Art fa segles que pregonen l’art més enllà de l’objecte, de la física, en un àmbit de creadors d’idees però també aquestes conceptes estan en crisi. La crisi –quasi depressió actual– també fa reformular els límits de l’art contemporani d’avantguarda i els propis límits de l’art contemporani en general; en el ben entès que l’art hagi de tenir límits o almenys uns quants, com deia José Maria Valverde, no hi ha estètica sense ètica. Ara, caldria definir que és ètica en ple segle XXI. Si és que aquest art –o alguna part d’aquest art- ha acabat esdevinguent nova acadèmia vàcua; tot i que també hi ha creació magnífica barrejada entre molta fullaca. I és clar, de totes les autoreflexions sobre l’art actual no se’n pot passar salvar un artista que ha obtingut un encàrrec d’aquestes característiques. Evidentment, el que ha suposat pels Països Catalans –i Espanya– de l’operació Barceló és una bona jugada d’estratègia artística, de posicionament global a l’estil anglosaxó o xinès. Sentir un altre cop un home dels països catalans parlar amb la seva llengua davant d’un auditori tan internacional, com també ho feu Lluís Sert, un altre català que també va deixar la seva petja a Ginebra, no deixa de ser menys que emocionant. Si bé el resultat final –caldria visitar in situ la instal·lació per acabar de valorar– no acaba de convèncer o, potser, el que de veritat no convenç és l’art contemporani? o, potser, el que no arrela és aquesta part de l’art contemporani, on la borsa de l’art, el màrqueting total, la superficialitat tenen més importància que cap altre qüestió? La veritat és que se’m fa difícil fer un judici de valor sobre tot plegat, ja que els prejudics en positiu i en negatiu poden ofuscar el que hi ha en els fons. El cert és que la sala Barceló, dita també de la trobada de les civilitzacions o un nom rimbombant semblant, no deixa ningú indiferent. Només per despertar el debat, fer reflexionar el públic en general i fer que l’art –i els seus entorns– es reflexionin, la cúpula pot continuar esdevingut un bon “cap de turc”. I és que potser 20 milions al costat dels mils de milions que valen les guerres és un tribut ben insignificant a la patrimonialització de la història de la civilització i de l’Art. Només que potser Miquel Barceló amb un encàrrec d’aquestes característiques hauria d’haver-lo fet per altruïsme. Cras error per un homenot tan ben assessorat o potser no? Ara, el podem veure al pavelló espanyol de la biennal de Venècia. Només caldrà anar a la ciutat mig enfonsada per l’aigua i plena de misteri i d’aura de cartró pedra.

Hem d’estructurar el món a partir de les noves realitats, unes realitats que cada vegada són més alienes a l’antiga estructura biològica de primat. Aquest món en renovació constant, que encara no som capaços de fer però sí d’imaginar, és un món on la imaginació dialèctica ha de ser el fonament lògic de totes les realitzacions. Eduald carbonell. El naixement d’una nova consciència

Fer d’una fesomia humana creada des del buit un acte de singularitat, aquest ha esdevingut l’objectiu de la mà catalana d’Arranz-Bravo per aquesta portada. Un home-mà que ha creat una cara bandera que representa alhora la complexitat de l’existència i les relacions humanes, dins aquesta esfera glocal en la qual vivim. Una mirada que ha tenyit de vermell de sang i d’energia còsmica negre, un espai abans erm. Formes que conformen una gran estructura raonadament caotitzades i que inunden un cap en forma de planeta que bull. Una visió modular retrofuturista que esdevé el cordó umbilical per connectar-se a una societat d’humans on la tecnologia, en part, ja ens ha superat. El superhome, l’altre  humà, ens espera. En el fons, una pintura que és la representació d’un cervell desproporcionadament gran amb relació a la resta del cos, on unes mans operatives amb una gran versatilitat de funcions fan de mirall, d’autoretrat de l’artista i de l’ésser humà. Però per damunt de qualsevol altre cosa, es tracte de representar la imaginació dialèctica. Aquesta és la fase d’aquesta obra i de tot acte que es vulgui classificar de creatiu. Arranz-Bravo té en la figura humana, en la relació entre el micro i el macro, en la relació amb el món de la ciència la pedra de toc del seu discurs, del seu univers singular on un homo faber edifica realitats plàstiques i visuals tangibles mentre interactua constantment amb el seu alter ego d’homo creativus. Tensió, força, expressivitat són alguns dels atributs per descodificar l’alfabet coral d’aquesta sinfomina en do major on els silencis, de reserves de blanc en el paper, complementen la resta, oxigenen, fan respirar per reviure-la novament. Blanc damunt del qual el graffit del llapis, herència dels primers primats “artistes”, o de les tintes xineses esgrefien una mirada melangiosa que ens convida a la reflexió. Només resta rememorar unes frases de W.H. Auden on fa quallar present i passat tot dient: “L’artista sofisticat, d’elit, encara sobreviu i treballa com treballava fa mil anys, perquè el seu auditori és massa petit per a interessar els mitjans de comunicació”. 

ricard planas camps

portada del segon número de la revista Catalan International View

absències! artistes d’insomni! artistes de drama profund que s’enfronten vers un univers verge ple d’energia. autistes que cerquen constantment l’essencial davant de murs d’incomprensió i banalitat latent. homos que caminem vers la singularitat, cap a la superació de l’espècie gràcies a la tècnica. tècnica en forma de coneixement, també en forma d’un pinzell bisturí que esgrimeix a la realitat de l’art un tall ferotge, mentre el blanc de plom impolut de la pintura s’esclivella. un tall metafòric que fa sagnar la creativitat i que  provoca que el menys esdevingui més. menys, menys per arribar a emplenar de veritat l’espai multidimensional. menys que és presència, com a la música de john cage. silencis rotilants que es combinen amb grafismes de paret de nen pueril, que només algun nen gran assoleix reexpressar. nen gran amb consciència. carbonell anhela construir els somnis d’alícia en el país de les meravelles. ha traspassat el seu espill, ple de pors, dubtes i incerteses per poder-lo redefinir. la pintura crida, es fa pintura de presència, de negres universals i rojos ancestrals, anarquistes, tots ells frapants. ja fa temps que el pintor ha perdut per les butxaques les mesquineses del sucre de l’esterilitat, d’allò visualment complaent. neixen les formes orgàniques del micro per fer-se en macro i confabular-se per extreure arrels. no puc entendre el macro sense el micro. mentrestant, penso que somnio mirant teles i més teles, però estic despert. malgrat que és quan dormo que hi veig clar. carbonell ja m’ha dit amb imatges que els somnis produien monstres. i jo dic d’ell amb raó: qui potes capere capiat.

ricard planas camps

l’exposició es podrà veure fins al desembre a la sala d’exposicions Caixa Catalunya a Alcoi. Més informació www.xavicarbonell.com

És un joc, és l’art. L’art de tallar la pedra amb unes tisores per esculpir baixos relleus i escultures en paper. Paper que ve de la pluja, de la fusta, de mil arbres amb arrels japoneses i mediterrànies. Nobuko Kihira destil·la totes aquestes essències amb un discurs minimalista. Malgrat tot, el seu lèxic no és fred sinó dotat de sentiment, de textura, de matèria. Ella falseja les matèries i fa del paper pedra, en fa petites pedres rossetes plenes de misteris ignots, que a mesura d’anar-les mirant desxifren, gota a gota, el seu univers poètic. Catalunya, Cadaqués li ha donat, entre moltes altres coses, tramuntana, transvassament de coneixements. Això ho aplica quan fa intervencions, instal·lacions, que ja no volen ser ni terra ni pedra, desitgen volar, ser etèries, cercar la fragilitat, la subtilesa. La seva obra té aquesta dualitat de roca i aire que l’enriqueix. Mentrestant, retalla el blanc de l’infinit, el seu color pur i predilecte. Descriure la geografia del cap de creus i del seu japó nadiu. Dialoga amb la natura i recupera mitjançant un discurs tel·lúric i de passat els avenços de l’art modern i contemporani. No representa, insinua; no diu, ens fa llegir entrelínies. No és un joc, és la vida, que s’esmuny i l’Art atura i immortalitza. L’Art vol ser etern perpetuat per la memòria però és efímer. Nobuko ho sap, ho practica i vol que en siguem partíceps.

+ informació revista bonart paper_galeria canals_Marges-U

En Jordi i en Marc Valls són els The Valls Brothers, un duet que fan, com ells diuen Art Vandalic. En Jordi el conec perquè a banda de ser un gran col·leccionista de l’obra d’en Marc Aleu, té un grup de música experimental prou surrealista com és Vagina Dentata. Ara els Valls Brothers ja han començat amb prou bon peu en el món de l’art aconseguint que la seva primera intervenció fos censurada, una manera de fer soroll i atreure la mirada.

L’últim Valls. Mathew Tree

Havia volgut conèixer el Jordi Valls des que vaig llegir, fa temps, un reportatge a ‘Ajoblanco’ sobre aquesta figura cabdal de l’escena underground anglès. Quan, per fi, vam poder coincidir, tot just havia acabat de tornar definitivament a Catalunya i em va assegurar que, en comparació amb Londres, Barcelona li semblava molt conservadora. Barcelona, aquesta ciutat tan moderna i cosmopolita i xuli i cool? Esmaperdut, estava, fins que vaig recordar que el Jordi provenia del món vehement i insubornable de l’antiart britànic, un món acostumat a etzibar un fuck off perpetu a les postures afectades de molts dels promotors culturals del país. Un món que havia produït Psychic Youth -l’antisecta notòria de Genesis P. Orridge- i les actuacions enfurismades dels anarcopunks Crass i el grup de no-música Vagina Dentata Organ, fundat pel mateix Jordi. Com si volguessin posar Barcelona a prova, el mes d’abril passat aquest i el seu germà Marc van muntar una exposició a l’Espai Eart, Torrijos, 68 (que incloïa l’efígie d’un bisbe penjat i un crucifix fet de rotllos de paper higiènic). A l’últim moment, els de la galeria es van fer enrere i els germans Valls no han pogut trobar cap altre expositor. A Londres no ha passat res semblant des del 1967, quan un galerista es va negar a penjar uns quadres considerats grollers de Kenneth Halliwell, l’amant del dramaturg Joe Orton, el qual va protestar: “Aquest marxant té por de la vida mateixa”. Si hem de jutjar pel cas Valls, el món artístic barceloní n’és ple, de gent així d’acoquinada. I conservadora, sí senyor.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 24. Divendres, 23 de maig del 2008

La seva passió per l’arqueologia i pel món egipci l’ha mogut a confeccionar una sèrie interessantíssima sobre els seus viatges reiterats al país del faraons, l’indret que fou l’inici de la civilització. A la imatge, un dels dibuixos de mòmies de l’autor.

www.santirocadcosta.com/egipte.htm

BIOGRAFIA ESSENCIAL. Santiago Roca Delpech Costa neix a Girona el 14 d’agost de 1947, a la casa núm. 6 de la Gran Via, fill del músic i pintor Jaume Roca Delpech i Teresa Costa Horts. Del 1958 al 63 estudia batxiller de lletres a l’Institut Nacional de Segon Ensenyament de Girona. En acabar aquest, comença a estudiar Arqueologia, estudis que deixa poc temps després per a aprendre dibuix i pintura amb el seu pare, que ha estat el seu únic mestre. Els anys 1966-67, i en el curs dels obligats viatges a Paris, té l’oportunitat d’estudiar de prop el cubisme, que fins ara coneix només per reproduccions i que fa experimentar un gran canvi a la seva pintura, fins el moment guiada pel post-impressionisme.Inmediatament després del cubisme, s’interessa molt especialment per l’obra de Mondrian, que serà una de les seves influències més importants.Entre 1972-78 fa vuit estades a la ciutat de Londres, als carrers de la qual troba els temes que li han de servir de pauta de composició per al conjunt de la seva obra posterior, i on, el 1975, entra amb contacte amb l’obra de Peter Blake i David Hockney, que l’atrauen fortament.

“Vaig entendre els silencis del cel. Mai vaig entendre la paraula humana”. Aquestes paraules del poeta Holderlin podrien reflectir el tarannà d’Eduard Vila Fàbrega, un artista de la pintura, un dels millors de les comarques gironines sense cap mena de dubte, amant de la literatura i de l’excel.lència en l’art. Una persona que era abans que res persona i, a més, humil, senzilla, intel.ligent i sensible. Potser per culpa de tots aquests adjectius, el dia del seu comiat èrem pocs, massa pocs per dir-li el darrer adéu en el tanatori de Salt. I això és bastant paradigmàtic de l’ambient del país. Després de les darreres celebracions futbolístiques, de les quals ens en congratulem tots els gironins, bona part de la societat cultural i artística gironina, així com els representants de la política cultural del territori –la majoria dels quals amb obres de Vila Fàbrega dins els seus consistoris, potser, sense saber-ho- deuria estar anestesiades –per així dir-ho- ja que la seva absència es feu notar.Vila Fàbrega i qualsevol autor de la seva vàlua es mereix més reconeixement, més atenció, perquè és un tros de patrimoni cultural que s’ha de mimar i posar en el lloc que li pertoca. No podem demanar un valor afegit a la nostra societat a través de la cultura i, alhora, menystenir sistemàticament l’aportació d’autors cabdals de l’Art, per donar pas a mediocritats que fan despatxos. La seva personalitat silent, discreta, com la seva pintura, realisme metafísic amb tocs d’expressionisme, no deixa ningú indiferent. La seva mort ha deixat massa gent indiferent. Potser és hora de canviar-ho entre tots, de modificar les perspectives i potenciar allò que “de debò” s’ho val; en aquesta empresa, tots hi tenim el nostre grau de responsabilitat.

Llegeixo que l’artista pop britànic David Hockney ha donat un quadre de dotze metres a la Tate Britain. Aquest fet es produeix després que aquesta institució demanés públicament als artistes britànics que regalessin quadres, ja que ells no tenien prous recursos per adquirir-los -sobretot a preu de mercat. Aquest fet posa de manifest diferents temes sobre la taula: la manca de dotació econòmica dels museus, per molt rellevants que siguin -el Guggenheim de Nova York també recentment subhastava peces del seu fons per finançar-se; que no es té prou diners per comprar l’allau de propostes artístiques en ens envaeixen; que els preus de mercat s’han disparat; i que els artistes, sovint, són l’ONG a la qual tothom corre a demanar i que, tot sovint, quan ells demanen quasi ningú corre a sentir-los. Aquests són alguns dels interrogants, però darrera i davant d’aquest fet n’hi ha molts més.

L’editorial Árdora Exprés publica obres de petit format i extramadament cuidades que no deixen ningú indiferent. John Berger repeteix en aquesta col·lecció ara, però, amb Tizià com a motiu i amb la col·laboració de Katya Berger, la seva filla. La fórmula emprada ha estat el format correspondència. La lectura no té pèrdua.

Blog de cartes John Berger versus Katya Berger

Edicions Árdora

tiziano_venus_of_urbino.jpg


Philip Roth, com Jerome David Salinger, Franz Kafka, Charles Bukoswky, Víctor Hugo, Hanif Kureishi, Miquel Bauçà són alguns dels meus autors predilectes, de referència, que llegeixo i rellegeixo. La seva ploma és un cop de puny als budells. És com la pintura dels “bons” expressionistes i expressionistes abstractes (grosz, dix, bartolí, motherwell, nolde, auerbach, jorn, de kooning, pollock, barceló, millares, tàpies). Roth, en una recent entrevista, comentava que “en 20 anys, la lectura només serà un hobby minoritari”. Una sentència prou ferma que fa reflexionar.