Categoria Arxius: performer

2duchamp

Duchamp està de moda i no només pel magnetisme dels orinals sinó per les atribucions sobre la història, sobre l’artigrafia. Joan Casellas i Pilar Parcerisas discrepen. Ambdós s’atribueixen el mèrit d’haver descobert on es va inspirar -entre altres qüestions- de l’Empordà per crear les seves obres aquest home, per molts, el gran gurú de l’art del segle XX. De fet, tot arrenca amb un llibre titulat Duchamp a Espanya, del qual n’estem fent indirectament una propaganda fabulosa. Així doncs, una de les màximes responsables del consell de les arts, pilar parcerisas, ha declarat en una entrevista publicada al rotatiu El Punt que el seu llibre “Duchamp a Espanya” no conté cap plagi a l’artista i assagista d’art Joan Casellas. Parcerisas diu que no entén la polèmica i que tot és infundat. La veritat és que Joan Casellas ha demostrat per activa i per passiva que les seves objeccions són raonables i aquest embolic quasi de novel.la, que s’haguès solucionat amb una trucada telefònica -entre ells dos les va haver-hi però no van arribar a bon port– o amb una fe d’errades en la següent edició, està malmetent una part de la credibilitat que durant tants anys ha demostrat la solvent crítica i historiadora de l’art catalana. És estrany aquest comportament com alguns trets de caràcter excessivament arbitraris que s’han vist en els darrers premis -de fet tots els premis són sovint arbitraris, sinó que li preguntin als premis Planeta o al jurat del pavelló català a la biennal de Venècia– de l’associació catalana de crítics d’art , que també presideix parcerisas. Esperem que aquests siguin capítols puntuals i que la sòlida trajectòria d’aquesta professional continuï amb més tranquil·litat que fins ara, quan encara no s’ha engegat tota la maquinària del consell de les arts. Potser i recurrent a l’escatologia, de tota aquesta polèmica ens hi hauríem d’orinar; una pràctica tan sana dins el món de l’art -ho feu manzoni enllaunant la merda que han descobert que era guix-,  i així, d’alguna manera o altre, acabaríem emulant les estàtues mítiques dels jardinets kitsch i, alhora, acabaríem homenatjant un dels grans icones del segle, el “pixaner” artístic. Art i w.c. donaria per un monogràfic i així podríem veure com artistes des d’Antonio López fins a Duchamp, que potser estan a les antípodes pel que fa al mitjà i al concepte, han pres aquest racó de món com a referent temàtic. D’aquí poc ja trobarem com a etiqueta artigràfica el terme de “serveis” o “micció” o fins i tot “caganers”.

El vaig conèixer fa més d’una dècada, durant unes jornades que va organitzar la hiperactiva cultural i comissària independent –així en diuen ara– Marta Pol. Isidoro Valcárcel Medina, nascut a Múrcia el 1937, és aquella mena de persones dins el món de l’art que són molt amables però que poden arribar a incomodar de mala manera. No s’entengui malament. Les seves propostes no deixen ningú indiferent i el seu aire càustic, crític i reposat encara posa més histèrics propis i estranys. Al seu costat riu smolts i també observes les tensions que l’ambient va acumulant. Amb 69 anys d’edat, ha tingut diverses controvèrsies amb institucions. Recentment, una fundació li va encarregar una acció i només els volia cobrar sis euros. Li varen refusar. El motiu, segons l’autor: “Me dijeron que creava un mal precedente no por ser caro, sino por ser barato”. A més, aquest home té la particularitat que no ha venut mai cap obra. Durant ha viscut de rehabilitar cases tot i que no renuncia que li pagin un preu per les seves activitats “pero un precio digno, no precio de artista (…) el arte está sobrevalorado”. Per aquesta raó, va cobrar 900 euros, preu de pintor de parets, per pintar un mural al MACBA. Sobre aquest tema va dir, sorneguerament, “parece que uno tiene un estatus  y ya no puede ir de pintor de brocha gorda. Vale, pues voy con un pincel fino”. I sí, va pintar el mural amb aquesta eina.

Així mateix, l’autor, entrevistat a El País, afirma “Ahora, el poder lo asume todo, lo paga todo y lo archiva para la tranquilidad general. Es más difícil escapar del dinero que de la policía. Hay profesionales de la protesta que medran y progresan. Antes, si escribías en una pancarta “Franco es feo” ibas a comisaría. Hoy, si escribes “El alcalde es feo”, el ayuntamiento de turno te compra el cartel”.

Parlant del Reina Sofía, comenta amb ironia el robatori de l’escultura de 38 tonelades de Richard Serra tot dient: “La obra de arte es robar esa escultura, no hacerla”.I sobre aquesta entitat esgrimeix: “El Reina Sofía no asimila que le pidan las cuentas. A los artistas les exijo un plus de responsabilidad. Deberían pensar: si todo lo que hago me lo compran, ¿qué puedo hacer que no me compren, para que no me cacen?”.