la paraula feta imatge. imatges que entenem gràcies a les paraules. la paraula de la paraula. la bandera paraula feta imatge. la bandera catalana de frankfurt. una bandera antibandera universal. la bandera d’unes paraules inventades sovint per persones mortes que ja no podran fer-les servir. paraules de morts que els vius o els que així ho semblen emprem. poesia, semàntica en estat pur. bandera de la paraula mirall. la bandera paraula de l’artista perejaume.
“Vaig entendre els silencis del cel. Mai vaig entendre la paraula humana”. Aquestes paraules del poeta Holderlin podrien reflectir el tarannà d’Eduard Vila Fàbrega, un artista de la pintura, un dels millors de les comarques gironines sense cap mena de dubte, amant de la literatura i de l’excel.lència en l’art. Una persona que era abans que res persona i, a més, humil, senzilla, intel.ligent i sensible. Potser per culpa de tots aquests adjectius, el dia del seu comiat èrem pocs, massa pocs per dir-li el darrer adéu en el tanatori de Salt. I això és bastant paradigmàtic de l’ambient del país. Després de les darreres celebracions futbolístiques, de les quals ens en congratulem tots els gironins, bona part de la societat cultural i artística gironina, així com els representants de la política cultural del territori –la majoria dels quals amb obres de Vila Fàbrega dins els seus consistoris, potser, sense saber-ho- deuria estar anestesiades –per així dir-ho- ja que la seva absència es feu notar.Vila Fàbrega i qualsevol autor de la seva vàlua es mereix més reconeixement, més atenció, perquè és un tros de patrimoni cultural que s’ha de mimar i posar en el lloc que li pertoca. No podem demanar un valor afegit a la nostra societat a través de la cultura i, alhora, menystenir sistemàticament l’aportació d’autors cabdals de l’Art, per donar pas a mediocritats que fan despatxos. La seva personalitat silent, discreta, com la seva pintura, realisme metafísic amb tocs d’expressionisme, no deixa ningú indiferent. La seva mort ha deixat massa gent indiferent. Potser és hora de canviar-ho entre tots, de modificar les perspectives i potenciar allò que “de debò” s’ho val; en aquesta empresa, tots hi tenim el nostre grau de responsabilitat.
Antoni Mussons (Barcelona, 1943) ha presentat recentment el llibre Vat Xan, la física del segle XX, un camí cap a una visió esperitual del món (CCG Edicions). El professor considera que la modernitat ha topat obertament amb les religions, per la concepció del món radicalment diferent. Tanmateix, una part considerable de les crítiques a les religions s’ha formulat en base a una concepció materialista de la realitat que, segons l’autor, “ignorava el nivell físic invisible del món i, per ironies del destí, els principis de la física actual ens ha acostat cada vegada més a aquelles intuïcions del passat que semblaven mortes”. Mussons sentència dient: “Abans la ciència ens va allunyar de la religió, però ara ens tornem a acostar a la religió a causa de la ciència”. Lliçons d’història cíclica que cal tenir presents.
“Contes dibuixats, una lectura artístic de l’obra de Mercè Rodoreda”. Aquest és el títol d’una proposta seductora on s’interrelaciona literatura i art contemporani. Fins l’11 de maig el Centre Cultural la Mercè de Girona acull l’exposició, coordinada per Diana Sans i amb la col·laboració de la Fundació Rodoreda, l’Eram i la Universitat de Girona. JORDI JIMÉNEZ XIBERTA, CARLOS RUIZ BRUSSAIN, DANIEL GARCIA FORNELLS, KENNETH RUSSO (DAVID SIERRA), LAURA GINÈS I PACO CAVERO són els artífex de rellegir en clau artística l’imaginari d’una de les literates catalanes més universals. Tots ells han fet petits films d’animació de poesia i imaginació desbordant.
L’editorial Árdora Exprés publica obres de petit format i extramadament cuidades que no deixen ningú indiferent. John Berger repeteix en aquesta col·lecció ara, però, amb Tizià com a motiu i amb la col·laboració de Katya Berger, la seva filla. La fórmula emprada ha estat el format correspondència. La lectura no té pèrdua.
Blog de cartes John Berger versus Katya Berger
Philip Roth, com Jerome David Salinger, Franz Kafka, Charles Bukoswky, Víctor Hugo, Hanif Kureishi, Miquel Bauçà són alguns dels meus autors predilectes, de referència, que llegeixo i rellegeixo. La seva ploma és un cop de puny als budells. És com la pintura dels “bons” expressionistes i expressionistes abstractes (grosz, dix, bartolí, motherwell, nolde, auerbach, jorn, de kooning, pollock, barceló, millares, tàpies). Roth, en una recent entrevista, comentava que “en 20 anys, la lectura només serà un hobby minoritari”. Una sentència prou ferma que fa reflexionar.
El ministeri de cultura ha tret a la llum una nova publicació bimestral per donar a conèixer les seves activitats. La revista “Luces de cultura” té format diari -llençol-, està ben dissenyada i ben impresa. Suposem que és gràcies als anhels del “nou” ministre-escriptor, sempre compromès amb l’edició, qui ha volgut fer néixer un nou artfacte de cultura i, no ens enganyem, de propaganda cultural. No és casual que a la revista -de 48 pàgines- hi surti el nou ministre 13 vegades fotografiat. Un pamfletisme massa evident. Així mateix, la publicació recull el nou museu de Carmen Thyssen a Santa Feliu de Guíxols, el nomenament de Borja-Villel al front del Reina Sofía i en un petit racó una nota amb fotografia -és clar!- “Satisfacción en la Feria de Frankfurt”.
NEGRO
Es el mundo oscuro y la elegancia más perfecta.
Brujas y jubones cortesanos. La música negra
de Mussorsky y el suave dulzor de pieles
como café, junto al azul del trópico: Romeo o Julieta.
La mancha de la ira, el arrebato del íntimo volcán
de un corazón dañado: pintura falsamente abstracta.
El vello que se oculta, las axilas, el pubis…
Negro de prohibición, flor de deseos sotádicos.
Los ojos deslumbrantes del placer, del baile, del orgasmo:
Relámpagos negros. La flor más extraña y ciertos vinos hondos
que calientan el alma provocando alquimias.
Color de gatos reyes, de suerte, de malicia, de protesta.
Color de reyes o mugre de mendigo. Chillido negro.
Color de sol sin sol. Misterio. Negro: color de la vida.
LUIS ANTONIO DE VILLENA
febrero, 2008
Galàxia Gutenberg / Cercle de lectors s’ha posat les piles i ha engegat un cicle de conferències vinculant art i literatura d’una manera innovadora. Darrera d’aquesta iniciativa hi ha el centre KTRU (que manlleva el nom a un mític artefacte de J.V. Foix, que també valdria la pena tornar a recuperar amb tonejament inclòs) de Barcelona dirigit per Vicenç Altaió.
Així mateix, també cal dir que Galàxia Gutenberg fa temps que treballa amb el binomi art& literatura amb publicacions que disposen de col·laboradors com Jaume Plensa, Miquel Barceló, Frederic Amat, Arranz-Bravo i un llarg etc. una de les darreres propostes és la d’Ángel Mateo Charris acompanyant els mots de Joseph Conrad en la novel·la El cor de les tenebres.
Cal recordar la seva sala d’exposicions al consell de cent amb els originals que s’han emprat per a l’edició dels llibres.
El paper desapareix. S’ensorra el món. Les revistes tanquen. Hi ha un sisme econòmic.
Això podria haver estat l’inici d’un llibre d’Arthur C. Clarck, que acaba de morir, i que amb Isaac Asimof , Philip K. Dick, Ray Bradbury esdevenen els icones no de la literatura de ciència ficció sinó de la ciència i quasi de la futurologia.
Les revistes desapareixen o es reinventen a través del web, blocs, paper digital o el format digital de les revistes en paper que l’associació Appec està investigant amb l’empresa Zinio.
P.D. ARTUR C. CLARCK IN MEMORIAM. “Visionario como su compatriota, el poeta William Blake, quien escribió “si las puertas de la percepción se abrieran, el hombre se vería tal cual es: infinito”. Así también alguna vez dijo: “La única posibilidad de descubrir los límites de lo posible es aventurarse un poco más allá de ellos: hacia lo imposible”.
