la costa brava, la polèmica i les misèries de “la premsa”

La setmana passada vaig llegir al suplement cultura’s de la vanguardia un reportatge on parlava, almenys sense fer de premsa “groga” com en anteriors reportatges, del que ha succeït amb unes fotografies que publiciten la costa brava però que no són de la costa brava. El reportatge deia que les fotos de la discòrdia projecten un estat d’ànim i que fins aquí era correcte, però que la costa brava -segons Jordi Balló, l’articulista- no sap si només és agresta però posa bastant en dubte el sentit de paisatge planer que traspuen les fotografies dels anuncis de la polèmica. Caldria dir també al senyor Balló que aquesta aproximació idealitzadora -que fins cert punt està molt bé- és una “realitat construïda a força de molt tòpics”, ja que qui passeja pel golf de Roses, per Palamós, Platja d’Aro -on vaig passar els estius d’infant i on només veia platges llarguíssimes i gratacels descomunals i que feien por i ombra–, Lloret o Blanes percep que la costa brava no només és brava, també és planera i d’horitzons eterns. És una combinació entre ambdues coses però que un nom etiqueta, com tot a la vida, on ho tendim a etiquetar per mitjanament entendre-ho.

El cert és que ultra aquest fet de vendre un producte amb unes imatges similars d’un altre lloc -relliscada entre cometes, per què es vol vendre un concepte que seria rodó si anès acompanyat d’unes fotografies que il·lustren el lloc “real”, però si no s’han posat, no vol dir que no existeixin realment i no vol dir que no facin la seva feina–, com deia, el que de veritat decepciona és percebre com un diari, teòricament “objectiu” i que exerceix el dret a la informació de manera “democràtica”, només ho practica per pressionar i cercar fons desmesurats per les seves arques i, de retruc, perjudica tota una tasca important de col·lectiu i de marca catalana, sens dubte, no deixa de ser decebedor. Potser és que al senyor Godó i al seu grup se’ls enfot Catalunya -Pujol ja els va fer un boicot fa anys, cal apel·lar de tant en tant a la memòria. Així doncs, tenim un grup que treballa a Catalunya i que només treballa pel seu profit maquillant el contrari?

A més, per acabar-ho d’adobar, més “divertit” és veure avui mateix -23 de març-, com la Vanguardia enceta una campanya per recollir la fotografia idíl.lica de la costa brava sota el títol de “I tu, com veus la costa brava?” No sé si després del merder que han ajudat a provocar tenen un atac de cinisme aclaparador i, ara, volen restituir la imatge de la costa brava. Tampoc crec que l’hagin tocat gaire el prestigi -que un bon escriptor i amic de Madrid em va dir que és de les marques més consolidades, ell sorneguerament em va dir, “encara s’ha de publicitar més?”–  ja que la marca és prou sòlida i les notícies i les polèmiques per la sobreinformació actual desapareixen a la mateixa velocitat que en neixen unes altres. L’únic que no desapareix és la paraula, malauradament, de moda: crisi.

peu de foto: dona davant del mar. costa brava. platja de castell – palamós. març 2009. un horitzó etern que ens interrogava per bé o per malament però ens reqüestiona el sentit de l’ésser davant l’existència.

Nova temporada, ufff!!!!

 

Sí, sí, aquesta és la cara que se li ha quedat a molta gent després de les vacances. Potser una cara no tan artística però una mica semblant. Una cara que ens ha servit per trobar recol·locat en Ferran Barenblit a Madrid, tot esperant saber del tot configurat el nou projecte del Santa Mònica de Barcelona. També estem pendents del que succeirà amb la participació de Catalunya a la Biennal de Venècia. També estem esperant quines novetats ens donarà l’art, els museus, els curadors i tota la tropa de l’art. També si tindrem nova fira potent a Catalunya o com prosperen les que van nasquent en aquest nostre petit gran país. Així mateix, com la crisi afectarà a les petites i mitjanes galeries que estan patint de valent la crisi. En fi, tota una allau d’incògnites que s’aniran visualitzant durant aquest nou curs.

Nou bon any expositiu! Per cert, el dibuix és de l’artista josep Perpinyà

Bombelli, un galerista emblemàtic

Estiu, agost, església de Cadaqués, gent de negre, turistes entrant i sortint d’aquest espai on s’allotja un retaula màgic, barroc i màgic. Era l’enterrament de Lanfranco Bombelli, artista, arquitecte i galerista català d’adopció que va néixer a itàlia, a milà. Gràcies a ell, a Catalunya i arreu de la península, vam poder veure per primera vegada obres de Richard Hamilton, Max Bill, Marcel Duchamp o Man Ray. També vam poder veure obres d’artistes tan emblemàtics de la galeria com Arranz-Bravo, Antoni Muntadas, Ràfols Casamada… Un home sens dubte sensacional, particular com tots, i que va ser un dels fundadors de la fira ARCO i va col·laborar amb la galeria Eude i en la darrera època amb la Fira Inart i la revista bonart. La seva galeria té relleu des de fa un parell d’anys, a càrrec d’Huc Malla, i em penso que a Bombelli li hauria agradat aquesta continuïtat.

Perejaume_la paraula semàntica

la paraula feta imatge. imatges que entenem gràcies a les paraules. la paraula de la paraula. la bandera paraula feta imatge. la bandera catalana de frankfurt. una bandera antibandera universal. la bandera d’unes paraules inventades sovint per persones mortes que ja no podran fer-les servir. paraules de morts que els vius o els que així ho semblen emprem. poesia, semàntica en estat pur. bandera de la paraula mirall. la bandera paraula de l’artista perejaume.

KRTU sedueix Santa mònica…ohhhhhhh

No sabem si la lletra impresa de l’imaginari ignot d’en Foix, d’on surt el nom de KRTU -el centre d’art sense centre físic que fa anys que dirigeix Vicenç Altaió- ha sigut el motiu per acabar seduint a Santa Mònica, aquella dona africana rigurosa mare de Sant Agustí, que és el nom del centre d’art barceloní que a hores d’ara és el punt d’interès d’alguns dels professionals del món de l’art. Altaió ha rellevat a Barenblit, aquest empipat per les males maneres del relleu ha marxat indignat. El conseller ha donat una porta, en forma de nou espai, a Barenblit, aquest no l’ha acceptat. La gent de la cultura es posa les mans al cap per la mala praxis i Borja-Villel, flamant nou director a Madrid, diu que això és una regressió. Quin país de “bombo i platillo!” Tothom sap que en Borja no estava posat a dit sinó a redit al Reina Sofia; en Bartomeu Marí, deixeble d’en Borja, al Macba no estava posat a dit sinó a sobredit, l’Ocaña al MNAC a hiperdit com en Serra al Picasso i, ara, tothom té l’ai al cor perquè el conseller de cultura posa a dit a Altaió i no fa la comèdia.

En Francesc Torres lloa el Código de Buenas Pràcticas quan tothom se l’ha passat pel forro. Això sí, molt educadament i cínicament. Són qüestions de formes, evidentment que no les hem de perdre mai i que els procediments haurien de ser d’una altra manera -tot deslligant política i cultura, una cosa diria jo impossible, en Xavier Barral em deia un dia que tot és política, potser sí-, però la cosa canta massa per no riure de l’esquizofrènia i de la hipocresia latent en aquest nostre món culturalet. És bastant fantàstic tot el que va succeint. Ara falta saber qui ocuparà el nou Kunsthalle -vol dir en alemany un centre d’art sense col·lecció, resumint- que s’ha promès, si és que es fa. En Barenblit en una introspecció il·luminística acabarà agafant novament el càrrec o emigrarà a l’estranger? la Pilar Parcerisas, l’exresponsable del centre alexandre cirici que rebotada de tot va plegar per fer de freelance i agafar les regnes dels crítics d’art? o potser en David G. Torres, el crític freelance, professor, editor, lazarillo…? Estarem a l’aguait.

Mentrestant, la hiperestratega Parcerisas diu alguna cosa sensata, en unes declaracions a El País, en tot plegat: “Crec que s’ha enfocat de manera equivocada el tema i ningú parla de la història del Santa Mònica i de com ha anat perdent funcions fins a la darrera etapa, en la que es va convertir en un cadàver -serà exquisit!-” i afegeix potser sibilinament ” Amb Altaió el Santa pasa a ser un espai institucional i desenvoluparà una política necessària per la comunitat artística -de tota catalunya esperem- però tot i això s’ha de posar en funcionament el nou kunsthalle”.

Ho deia Buñuel: a la península no cal inventar el surrealisme perquè tota ella és un gran acte de surrealisme. Serà veritat?

Alexandre Cirici_Editorial Afers

Aquest artígraf català és una de les personalitat més rellevants de casa nostra. Un altre artígraf, Narcís Selles, n’ha escrit una documentada i amplíssima biografia on es demostra que els perdedors de la guerra civil varen haver de transitar per espais de conducta cultural dels guanyadors poc favorables. Però tot això també ajuda a madurar i a desgranar les persones i entorns amb els quals ets vols relacionar. Cirici, després de tornar de l’exili francès va saber i poder integrar-se a la revista Ariel –amb Pau Verrié i companyia–, i més tard va ser un dels incentivadors de l’Assemblea de Catalunya i del PSC. Un referent de la crítica d’art a Catalunya, com també ho va ser Sebastià Gasch i ho és Arnau Puig, entre altres.

imatge © enric ansesa

bonart & portades

Catalan International View

Francesc de Dalmases i Thió dirigeix la revista Catalan International View, que va ser presentada al mirador del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i que es publicarà cada tres mesos. La portada del primer número ha estat realitzada per l’artista Enric Ansesa. El consell editorial està format per Martí Anglada, Manel Balcells, Enric Canela, Àngela Font, Anna Grau, Montserrat Guibernau, Guillem López, Manuel Manonelles, Félix Martí, Eva Piquer, Ricard Planas, Vicent Sanchis, Pere Torras i Vicenç Villatoro.

BONART_MIRACLE EN IMATGES

 

La revista bonart celebra els seus primers 100 números amb una exposició irònicament i mediàticament titulada BONART MIRACLE-100 revistes, 100 portades. Una mostra i un catàleg llibre que retrata a bastament la història dels vuit anys de revista i de gestió cultural. Una mena de buidatge del que existeix en Art als països de parla catalana. Potser sigui agosarat afirmar que tot plegat ha estat i és només un miracle. D’una banda, superada l’època dels romàntics, podem dir que actualment són pocs els que creuen, creativament parlant, en muses inspiradores, fenòmens sobrenaturals o dots genials. I és que després d’haver entès que l’art tampoc sorgeix del no-res, ja no hi ha gaires motius per pensar en miracles creatius. Picasso mateix afirmava que la inspiració t’ha de trobar sempre treballant, i pocs artistes al llarg de la història de l’art han tingut creença cega en els miracles, sinó que més aviat han dipositat la confiança essencialment en el fer i desfer creatiu quotidià.

Ara bé, d’altra banda també és veritat que arribats al 100 i escaig hom té prou bagatge a les espatlles per consentir-li certes llicències, i per què no ser una mica romàntics i, coneixent amb prou amplitud els ets i uts d’un procés creatiu  ininterromput i mensual, arribar a la conclusió que a dia d’avui publicar una revista d’art en català, potser sí que continua sent un petit gran miracle. Tanmateix, i si se’m permet seguir amb la llicència del símil religiós, es diria que, gràcies als esforços d’un nombrós grup de col·laboradors –uns de més propers i altres de més llunyans però no per això menys rellevants–, bonart avui ja no és tant un miracle com una paraula de fe dins del món artístic i editorial català.

100 I ACCIÓ, 100 I EXPOSICIÓ. Cent números donen per molt i així ho corrobora una exposició destinada a homenatjar una trajectòria i una empenta que tots –ja sigui a una banda o a l’altra del procés creatiu, vegi’s com una banda o l’altra del miracle– hem acabat fent una mica nostra. 

Des dels inicis a finals del 1999 bonart ha estat bona plataforma d’artistes, d’aquí que la primera part de l’exposició exhibeixi totes i cadascuna de les portades de la revista en paper dissenyades per diversos creadors catalans d’abans i d’ara, a les quals cal afegir el valor de ser obres originals realitzades en la seva majoria de manera expressa. En aquest mateix àmbit s’exposen també un seguit d’escultures i fotografies que també han tingut ocasió de veure’s en la part frontal de la revista.

Al llarg de més de 100 números bonart també ha tingut cura de la seva projecció exterior i així ho constaten els dos espots televisius que es projecten en una de les sales –un dels quals guardonat recentment–, juntament amb un àmbit dedicat a la gestió cultural amb l’organització, entre d’altres, d’un homenatge a Modest Cuixart, les dues edicions de la fira INART d’art contemporani, els Premis Bonart, les exposicions organitzades i la participació a La Marató de TV3 amb un mural solidari. 

Finalment, l’exposició també mostra un dels trets diferenciadors de les pàgines interiors de la revista: tots els dibuixos que durant vuit anys ha fet l’artista català Josep Perpinyà sobre les personalitats entrevistades; una mena de retrat gràfic d’una revista que, a poc a poc, s’ha convertit en la publicació periòdica de referència en català del món de les arts. Miracle sí, però sobretot una bona dosi de fets.  Mireia Guillaumes

Xirinacs_”X”_escultura

Un monolit de granit amb una “X” accentuada simbolitza la figura i la lluita de Lluís Maria Xirinacs per a la nació catalana. L’escultura és obra de l’artista Jaume Rodri, amic íntim de Xirinacs, uqe ha explicat que el símbol de la “X” amb un accent el va captar d’un llibre inèdit de l’autor intitulat Història d’una “X”. L’obra està instal·lada al Pla de Can Pegot, al municipi d’Ogassa, població tel·lúrica dins la comarca del ripollès i que era coneguda per les seves mines.