Josep Renau fou una de les figures més reeixides en l’àmbit de la plàstica i del cartellisme reivindicatiu del país valencià. Un home lluitador per l’art social, quan l’art social no era ni esnobisme de progre adinerat ni quan va esdevenir pamflet dogmàtic i més dictatorial que social. Aquest autor té una fundació que està dins l’edifici Octubre de València, al carrer Sant Ferran, tel. 96.315.77.99, http://www.octubre.cat.
“Contes dibuixats, una lectura artístic de l’obra de Mercè Rodoreda”. Aquest és el títol d’una proposta seductora on s’interrelaciona literatura i art contemporani. Fins l’11 de maig el Centre Cultural la Mercè de Girona acull l’exposició, coordinada per Diana Sans i amb la col·laboració de la Fundació Rodoreda, l’Eram i la Universitat de Girona. JORDI JIMÉNEZ XIBERTA, CARLOS RUIZ BRUSSAIN, DANIEL GARCIA FORNELLS, KENNETH RUSSO (DAVID SIERRA), LAURA GINÈS I PACO CAVERO són els artífex de rellegir en clau artística l’imaginari d’una de les literates catalanes més universals. Tots ells han fet petits films d’animació de poesia i imaginació desbordant.
Credo quia absurdum?
Una fotografia estèticament perfecte, cromàticament delirant, un realitat terriblement imperfecte, terriblement angoixant.
Sembla que tothom estigui sensibilitzat extraordinàriament amb la fotografia social, que el fotoperiodisme –la matriu d’aquesta disciplina–, hagi capitalitzat la consciència d’organitzacions de tota mena que, tot sovint, es volen maquillar la seva consciència base d’invertir en aquesta tendència en la qual l’art “compromès” no para d’influir-se de sociologia. I això està molt bé però sovint tot és epidermis i només tenim a les parets de les exposicions, epidermis, epidermis i més epidermis. I quan no mirem aquestes imatges ens posen davant els nassos, la barbie, els “culebrons” i, això sí, anuncis a dogo, tot i que cal dir que n’hi ha d’excepcionals.
Hans Bellmer, prolífic fotògraf del surrealisme dels anys trenta, va il·lustrar la novel·la “La història de l’ull” del no menys prolífic i arrauxat Georges Bataille. Bellmer empra uns dibuixos d’acurada execució i cavall entre la brutalitat orgànica de les escenes representades i la poesia delirant. No sé si vaig comprar el llibre pels dibuixos d’aquest dibuixant de la llum o per la petitat història i tota la seva càrrega irònica, juganera, torturada. El cert és que el llibre, un “clàssic” se’l podria qualificar i potser no la millor novel·la o assaig de Bataille, ha esdevingut una troballa on l’art del dibuix i de Bellmer han donat un plus a aquest petit manuscrit del ja finat segle passat.
La darrera portada de la revista bonart del fotògraf barceloní Francesc Fàbregas (www.francescfabregas.com) ens apropa a la imatge on la llum del neó, la llum metàl·lica, tal i com l’havia definida Malèvitx, pren tota la importància. Llum que evoca el futur, llum que evoca noves mirades en el present, llum que torna de la mà de joves creadors com l’asturià Carlos Coronas -que va exposar a Ego Gallery- o de vells coneguts com James Turrell o Dan Flavin -a qui la ciutat de París li va dedicar una impressionant exposició retrospectiva fa només un parell de mesos. Llum, dibuix amb llum, l’atracció de la llum com a generador de creativitat. Dixit.
Aquest poema servia d’enriquiment del catàleg Sense fi de l’artista blanenca Mayte Vieta, editat per la Fundació Vila Casas de Catalunya amb seus a Barcelona, Torroella de Montgrí i Palafrugell.
El Sol és blau i es pon/ i s’esquinça el capvespre.// Te’n vas/ i perduren les ombres.// La pell del temps,/ els límits,/ el vell tapís del món/ es desdibuixa,/ se’n desfan els perfils/ i l’aire és una xarxa.// Saps que t’encalça/ un gest que desconeixes,/ ones de fang.//T’acull la terra,/ ets terra.// Traces el pas,/ fuges del buit, del fred,/ avança el cos,/ atenys la solitud.
Parlar de Carles Fontserè és parlar d’un amic. Parlar d’en Carlus, és parlar de més coses que d’un home d’art. La seva aportació a la cultura catalana té diverses lectures: va ser cartellista de la república, va ser exiliat, va ser escenògraf, dibuixant de còmic, pintor, gravador, dissenyador d’escenografies i dissenyador gràfic, escriptor, activista cultural. Va ser un home entrenyable, un home humà i de cultura. Un home amb moltes vivències i que no ha pogut acabar el 4art volum de les seves memòries. Un home nascut a Barcelona i afincat a Porqueres -Pla de l’Estany- des defeia més de dues dècades. Un home amb un dona, Terry, que li ha donat suport en tot moment. Un home amb una creativitat i rigor desbordant que hem vist, com a manera de comiat, a l’Espai que Caja Madrid té a la plaça de Catalunya de Barcelona. Una exposició sobre Nova York, quan encara hi havia les Torres Bessones.
