Xirinacs_”X”_escultura

Un monolit de granit amb una “X” accentuada simbolitza la figura i la lluita de Lluís Maria Xirinacs per a la nació catalana. L’escultura és obra de l’artista Jaume Rodri, amic íntim de Xirinacs, uqe ha explicat que el símbol de la “X” amb un accent el va captar d’un llibre inèdit de l’autor intitulat Història d’una “X”. L’obra està instal·lada al Pla de Can Pegot, al municipi d’Ogassa, població tel·lúrica dins la comarca del ripollès i que era coneguda per les seves mines.

negre_ansesa

a enric ansesa

NEGRO

Es el mundo oscuro y la elegancia más perfecta.
Brujas y jubones cortesanos. La música negra
de Mussorsky y el suave dulzor de pieles
como café, junto al azul del trópico: Romeo o Julieta.

La mancha de la ira, el arrebato del íntimo volcán
de un corazón dañado: pintura falsamente abstracta.
El vello que se oculta, las axilas, el pubis…
Negro de prohibición, flor de deseos sotádicos.

Los ojos deslumbrantes del placer, del baile, del orgasmo:
Relámpagos negros. La flor más extraña y ciertos vinos hondos
que calientan el alma provocando alquimias.

Color de gatos reyes, de suerte, de malicia, de protesta.
Color de reyes o mugre de mendigo. Chillido negro.
Color de sol sin sol. Misterio. Negro: color de la vida.

LUIS ANTONIO DE VILLENA
febrero, 2008

“Lladres d’espai i oxigen” per Arranz-Bravo

“Hi ha gent que ocupa espai que potser no hauria d’ocupar i que respira aire que ens és escàs”. Aquesta màxima contundent va sorgir d’una conversa amb l’artista Arranz-Bravo, que parla clar i, potser per això, algunes vegades s’ha creat tants amics. La seva filosofia de vida és treballar i no parar de fer-ho, perquè hi disfruta i perquè sap que en el treball constant i rigurós hi ha l’energia necessària perquè tot rutlli. Prova d’això, la nova fundació que s’està gestant a l’Hospitalet de Llobregat, la segona ciutat de Catalunya. Així, sembla que les coses comencen a donar els seus fruits. Però tornant a la sentència d’aquest homenot, un híbrid entre bacon i picasso, tot venia d’una conversa anterior on comentava que els artistes sempre construeixen i que depèn de quins individus de la nostra societat l’únic que fan és destruir (dictadors, especuladors…). Espai i temps, com en una partida d’escacs, la vida i els escacs, com en la novel.la de Stefan Zweig.