Josep Renau fou una de les figures més reeixides en l’àmbit de la plàstica i del cartellisme reivindicatiu del país valencià. Un home lluitador per l’art social, quan l’art social no era ni esnobisme de progre adinerat ni quan va esdevenir pamflet dogmàtic i més dictatorial que social. Aquest autor té una fundació que està dins l’edifici Octubre de València, al carrer Sant Ferran, tel. 96.315.77.99, http://www.octubre.cat.
“Contes dibuixats, una lectura artístic de l’obra de Mercè Rodoreda”. Aquest és el títol d’una proposta seductora on s’interrelaciona literatura i art contemporani. Fins l’11 de maig el Centre Cultural la Mercè de Girona acull l’exposició, coordinada per Diana Sans i amb la col·laboració de la Fundació Rodoreda, l’Eram i la Universitat de Girona. JORDI JIMÉNEZ XIBERTA, CARLOS RUIZ BRUSSAIN, DANIEL GARCIA FORNELLS, KENNETH RUSSO (DAVID SIERRA), LAURA GINÈS I PACO CAVERO són els artífex de rellegir en clau artística l’imaginari d’una de les literates catalanes més universals. Tots ells han fet petits films d’animació de poesia i imaginació desbordant.
Sí, camina. És la passarel·la 080, que tanta pols ha generat. Entremig d’aquest enrenou, el dissenyador català Eduard Ballester (EBP) ens ha ensenyat com tornar a l’època del Yellow Submarine d’una manera suggeridora, divertida, arriscada. Nous aires, nous dissenyadors amb propostes que no deixen ningú indiferent. El muntatge de vídeoart que va acompanyar la desfilada tenia també un aire transgressor, dins les formes, i estava banyat per música electrònica i balls d’estil teckntrònic, tot inspirant-se de lluny amb els aldarulls suburbials de París. Tot i que no crec que anessin a les revoltes franceses gaire preocupats pel que duien posat -potser això també va inspirar el dissenyador, la manca d’anar tocats i posats- i menys encara de lluir colors alegres, quan hi havia un sidral com el que va haver-hi.
|
EBP. Fuencarral, 58 4ºB. 28004 Madrid -E-. +34 915 240 418.
info@eduardballester.com. www.eduardballester.com
|
Llegeixo:
“Només el que és útil pot ser bell”.
“El disseny industrial en el segle XX va posar la bellesa al servei de la funcionalitat”.
“El camuflatge minimalista està al servei d’una estètica industrial”.
Amb aquestes dues frases n’hi ha per fer un debat a fons sobre art, funcionalitat, interiorisme, arquitectura, disseny gràfic i industrial o, simplement, per llegir més intensament els escrits de Rafael Marquina a la revista bonart. Autobombo necessari.
Els País semanal va dedicar en un dels seus suplements dominicals un reportatge als dissenys dels nous consoladors del segle XXI. La veritat és que semblaven més objectes d’art, petites escultures, que no pas pel que estan preconcebuts. Objectes futuristes i d’un bon gust i estilització aclaparadors; l’altra qüestió és que funcionin, i és que el dilema “art versus funcionalitat”, en aquest cas, suposo que s’ha de cercar més que en qualsevol altra modalitat del disseny. Després de l’any del disseny amb dues SS, sembla que tothom s’ho ha acabat de creu que el disseny està en tot, el bon disseny i també el dolent, que cada dia prolifera més.
Parlar de Carles Fontserè és parlar d’un amic. Parlar d’en Carlus, és parlar de més coses que d’un home d’art. La seva aportació a la cultura catalana té diverses lectures: va ser cartellista de la república, va ser exiliat, va ser escenògraf, dibuixant de còmic, pintor, gravador, dissenyador d’escenografies i dissenyador gràfic, escriptor, activista cultural. Va ser un home entrenyable, un home humà i de cultura. Un home amb moltes vivències i que no ha pogut acabar el 4art volum de les seves memòries. Un home nascut a Barcelona i afincat a Porqueres -Pla de l’Estany- des defeia més de dues dècades. Un home amb un dona, Terry, que li ha donat suport en tot moment. Un home amb una creativitat i rigor desbordant que hem vist, com a manera de comiat, a l’Espai que Caja Madrid té a la plaça de Catalunya de Barcelona. Una exposició sobre Nova York, quan encara hi havia les Torres Bessones.
Després de veure al Canal 33, a unes hores intempestives, un documental sobre la carrera i personalitat de Pau Riba, vaig quedar gratament sorprès sobre la vigència d’aquest homenot, quasi planià. Em va venir a la memòria el pes del seu avi, Carles Riba, un poeta que va esdevenir un emblema per la cultura del nostre país. Evidentment, Pau Riba, per allunyar-se, per assassinar freudianament aquesta presència constant, va haver d’anar –fent veure que trencava la tradició– cap a uns camins d’experimentació que no existien a Catalunya. De fet, el que va fer és treure la pols a un enquilosament de la cultura catalana. Va ser un documental “educatiu”, almenys per la gent de la meva generació –30 anys– on es va palesar el geni d’un geniut genial que ha destacat per tot menys pels seus dots d’educador cap a la seva prole, molta de la qual dedicada també a l’art de la música.
