Això és una meravella. Sí, una completa meravella. Potser el que sobte més és aquesta manera de fer real el món del còmic, que cada vegada més està en voga amb/en el món de l’art, quan ell -el còmic-, per ell mateix, ja és art. Còmic que és dibuix, cinema en moviment, novel·la gràfica… Aquesta pel.lícula Vals amb Bashir reflecteix tot aquest univers.
No hi ha més coses a dir.
.
Francesc de Dalmases i Thió dirigeix la revista Catalan International View, que va ser presentada al mirador del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i que es publicarà cada tres mesos. La portada del primer número ha estat realitzada per l’artista Enric Ansesa. El consell editorial està format per Martí Anglada, Manel Balcells, Enric Canela, Àngela Font, Anna Grau, Montserrat Guibernau, Guillem López, Manuel Manonelles, Félix Martí, Eva Piquer, Ricard Planas, Vicent Sanchis, Pere Torras i Vicenç Villatoro.
La seva passió per l’arqueologia i pel món egipci l’ha mogut a confeccionar una sèrie interessantíssima sobre els seus viatges reiterats al país del faraons, l’indret que fou l’inici de la civilització. A la imatge, un dels dibuixos de mòmies de l’autor.
www.santirocadcosta.com/egipte.htm
BIOGRAFIA ESSENCIAL. Santiago Roca Delpech Costa neix a Girona el 14 d’agost de 1947, a la casa núm. 6 de la Gran Via, fill del músic i pintor Jaume Roca Delpech i Teresa Costa Horts. Del 1958 al 63 estudia batxiller de lletres a l’Institut Nacional de Segon Ensenyament de Girona. En acabar aquest, comença a estudiar Arqueologia, estudis que deixa poc temps després per a aprendre dibuix i pintura amb el seu pare, que ha estat el seu únic mestre. Els anys 1966-67, i en el curs dels obligats viatges a Paris, té l’oportunitat d’estudiar de prop el cubisme, que fins ara coneix només per reproduccions i que fa experimentar un gran canvi a la seva pintura, fins el moment guiada pel post-impressionisme.Inmediatament després del cubisme, s’interessa molt especialment per l’obra de Mondrian, que serà una de les seves influències més importants.Entre 1972-78 fa vuit estades a la ciutat de Londres, als carrers de la qual troba els temes que li han de servir de pauta de composició per al conjunt de la seva obra posterior, i on, el 1975, entra amb contacte amb l’obra de Peter Blake i David Hockney, que l’atrauen fortament.
“Vaig entendre els silencis del cel. Mai vaig entendre la paraula humana”. Aquestes paraules del poeta Holderlin podrien reflectir el tarannà d’Eduard Vila Fàbrega, un artista de la pintura, un dels millors de les comarques gironines sense cap mena de dubte, amant de la literatura i de l’excel.lència en l’art. Una persona que era abans que res persona i, a més, humil, senzilla, intel.ligent i sensible. Potser per culpa de tots aquests adjectius, el dia del seu comiat èrem pocs, massa pocs per dir-li el darrer adéu en el tanatori de Salt. I això és bastant paradigmàtic de l’ambient del país. Després de les darreres celebracions futbolístiques, de les quals ens en congratulem tots els gironins, bona part de la societat cultural i artística gironina, així com els representants de la política cultural del territori –la majoria dels quals amb obres de Vila Fàbrega dins els seus consistoris, potser, sense saber-ho- deuria estar anestesiades –per així dir-ho- ja que la seva absència es feu notar.Vila Fàbrega i qualsevol autor de la seva vàlua es mereix més reconeixement, més atenció, perquè és un tros de patrimoni cultural que s’ha de mimar i posar en el lloc que li pertoca. No podem demanar un valor afegit a la nostra societat a través de la cultura i, alhora, menystenir sistemàticament l’aportació d’autors cabdals de l’Art, per donar pas a mediocritats que fan despatxos. La seva personalitat silent, discreta, com la seva pintura, realisme metafísic amb tocs d’expressionisme, no deixa ningú indiferent. La seva mort ha deixat massa gent indiferent. Potser és hora de canviar-ho entre tots, de modificar les perspectives i potenciar allò que “de debò” s’ho val; en aquesta empresa, tots hi tenim el nostre grau de responsabilitat.
L’empresa DKV, més famosa per patrocinar un equip de bàsquet, ha engegat una col·laboració amb el món de l’art que ha acabat amb l’adquisició d’obres de joves autors. Així mateix, també s’ha aprofitat aquesta col·lecció per organitzar una exposició que itinerarà per tota la península. Els impulsor d’aquest esdeveniment han estat Josep Santacreu, col·leccionista i conseller delegat del DKV i Alícia Ventura, marxant i curadora d’exposicions.
Josep Renau fou una de les figures més reeixides en l’àmbit de la plàstica i del cartellisme reivindicatiu del país valencià. Un home lluitador per l’art social, quan l’art social no era ni esnobisme de progre adinerat ni quan va esdevenir pamflet dogmàtic i més dictatorial que social. Aquest autor té una fundació que està dins l’edifici Octubre de València, al carrer Sant Ferran, tel. 96.315.77.99, http://www.octubre.cat.
El govern va aprovar la creació de la categoria de còmic en els Premis Nacionals de Cultura. Una bona proposta. El reconeixement a un sector, sens dubte, amb un pes específic cada dia més rellevant. Un sector que interacciona amb el dibuix clàssic i amb el dibuix avantguardista, el cinema d’animació, amb els films -storyboards-, els videojocs i fins i tot amb la novel·la, ja que ha sorgit el gènere de la novel·la gràfica.
Per cert! vaig anar a veure el film Iron Man, inspirat en els còmics de l’editora Marvel -convertida ja en productora de pel·lícules de gran èxit. Surts del cinema després de dues hores i quart pensant que els americans -cultura anglosaxona-, a banda de riure d’ells mateixos quan els deixen -una cosa que ens manca un xic a casa nostra-, també en saben un munt de vendre els seus productes o dels estrangers mentre paguin, així com d’entretenir posant dosis de tòpics però també de crítica social. Pel que a l’estil retrofuturista de la casa on viu el protagonista o de l’estètica de la cuirassa del personatge és realment fantàstica i impactant. És un híbrid entre equipatges dels gladiadors romans, les escultures de Juli González, del robot del film Metropolis de Fritz Lang o del film Robocop o dels dissenys futuristes i arquitectònics de Zaha Hadid.
“Contes dibuixats, una lectura artístic de l’obra de Mercè Rodoreda”. Aquest és el títol d’una proposta seductora on s’interrelaciona literatura i art contemporani. Fins l’11 de maig el Centre Cultural la Mercè de Girona acull l’exposició, coordinada per Diana Sans i amb la col·laboració de la Fundació Rodoreda, l’Eram i la Universitat de Girona. JORDI JIMÉNEZ XIBERTA, CARLOS RUIZ BRUSSAIN, DANIEL GARCIA FORNELLS, KENNETH RUSSO (DAVID SIERRA), LAURA GINÈS I PACO CAVERO són els artífex de rellegir en clau artística l’imaginari d’una de les literates catalanes més universals. Tots ells han fet petits films d’animació de poesia i imaginació desbordant.
