Això és una meravella. Sí, una completa meravella. Potser el que sobte més és aquesta manera de fer real el món del còmic, que cada vegada més està en voga amb/en el món de l’art, quan ell -el còmic-, per ell mateix, ja és art. Còmic que és dibuix, cinema en moviment, novel·la gràfica… Aquesta pel.lícula Vals amb Bashir reflecteix tot aquest univers.
El govern va aprovar la creació de la categoria de còmic en els Premis Nacionals de Cultura. Una bona proposta. El reconeixement a un sector, sens dubte, amb un pes específic cada dia més rellevant. Un sector que interacciona amb el dibuix clàssic i amb el dibuix avantguardista, el cinema d’animació, amb els films -storyboards-, els videojocs i fins i tot amb la novel·la, ja que ha sorgit el gènere de la novel·la gràfica.
Per cert! vaig anar a veure el film Iron Man, inspirat en els còmics de l’editora Marvel -convertida ja en productora de pel·lícules de gran èxit. Surts del cinema després de dues hores i quart pensant que els americans -cultura anglosaxona-, a banda de riure d’ells mateixos quan els deixen -una cosa que ens manca un xic a casa nostra-, també en saben un munt de vendre els seus productes o dels estrangers mentre paguin, així com d’entretenir posant dosis de tòpics però també de crítica social. Pel que a l’estil retrofuturista de la casa on viu el protagonista o de l’estètica de la cuirassa del personatge és realment fantàstica i impactant. És un híbrid entre equipatges dels gladiadors romans, les escultures de Juli González, del robot del film Metropolis de Fritz Lang o del film Robocop o dels dissenys futuristes i arquitectònics de Zaha Hadid.
Nascuda a Theran el 1969, aquesta dona ha aconseguit que un relat, inspirat en la història recent d’Iran i realitzat a través de tinta i paper, hagi acabat a la gran pantalla. Aquesta novel·la gràfica, una mena de versió ampliada del còmic, titulada Persèpolis ha causat furor tan al cinema com a les llibreries (Norma editorial). La vaig veure fa un parell de mesos. Va coincidir que estava sol al cinema. Un fet inusual però encantador; només m’havia succeït un altre cop, quan vaig anar a veure Trencant oles -de Lars von Trier-; un dia d’hivern fred i plujós. La història, el seu sentit directe i amè, punyent però afable, el grafisme del dibuix “contemporani” amb tocs de pretèrit, tot en conjunt em van captivar.
