En una esfera global i políticament correcte, emprar aquest gir lingüístic en el titular –“cap de turc”–, quan precisament la Unió Europea debat intensament sobre la idoneitat de Turquia dins d’aquesta aliança, no deixa de ser un xic tendenciós. Sens dubte està fet a propòsit. Cal dir que a Alemanya només hi viuen al voltant de tres milions de turcs. I també té certa gràcia quan recordem allò “d’Europa serà Cristiana o no serà”, quan l’Europa Cristiana del 1453 després de Crist va ser la primera que va girar-se d’esquenes a la Constantinoble Cristiana, amb la magnífica església de Santa Sofia al capdavant. Un setge dut a terme per Mehmet II, on també hi varen caure un bon grapat de catalans intentant defensar-la. Una derrota, sembla que amb això els catalans i tenim certa familiaritat històrica, que va obrir les portes a l’Imperi Otomà vers Europa i a la caiguda definitiva d’allò que havia significat l’Imperi Romà.
Si posem per cas que Ginebra –aquella quasi deesa medieval ara nom d’una ciutat clau d’Europa– podria simbolitzar la nostra Constantinoble actual, i que Santa Sofía podria ser el Palau de les Nacions Unides d’aquesta capital, només ens mancaria de dir en un esforç de romanticisme literari que Constantí, el basileu, aquell que va defensar per darrera vegada la ciutat cristina es diu ara Miquel Barceló i que la seva religió, l’Art, li ha dut a recrear una cova platònica tuti colori, quasi fallera, que vol eixuplugar totes les civilitzacions i que recerca la pau universal. Així, els enemics otomans haguéssin quedat esgleiats davant d’aquella explosió de la integració mundial i haguéssin parat el setge. Però el cert és que Constantinoble, actualment sota el nom d’Istambul, fou conquerida i les legions d’enemics la van cremar i saquejar, una mica com els historiadors, crítics d’art, pseudocrítics o des de polítics oportunistes a bombers apaga focs que comenten amb més i menys profunditat la potència artística i la conveniència actual d’una obra maosoleo –20 milions d’euros, 1.400 m2 d’espai pintat i 35 tones de pintura en for a d’estalactites– com la que ha finalitzat l’artista mallorquí Miquel Barceló a Ginebra. Aquesta artista dels Països Catalans, nat a Felanitx el 1957, ciutat d’una illa que va ser fins a la conquesta de Jaume I, més mora que cristiana.
El debat de fons: la crisi i la vigència de l’art contemporani
Constantinoble va ser un símbol que va caure de cop, però la deconstrucció de l’Imperi Romà i en concret el d’Orient feia anys, segles, que s’anava gestant. La crisi del capitalisme i del model de civilització insostenible actual potser no deixa de ser altra cosa que la repetició dels cicles de la història i la mateixa epifania que es produí amb la caiguda de l’Imperi Romà i la civilització –un terme amb els seus ets i uts. La crisi econòmica actual, a més, té vessants positives i d’altres terriblement negatives. Les negatives les coneix tothom sobradament. Les positives no són gaire proclamades per la tònica depressiva dominant. Entre les positives hi ha l’haver de repensar-se i repensar-ho tot des d’un inici, perquè vol dir que alguna cosa no funciona. El mercat de l’Art no s’ha deslliurat de tota aquesta sinèrgia, com a part de la societat que és. El mercat de l’Art i la influència que té sobre l’Art també s’han hagut de replantejar un munt de coses, tot i que depèn de quines tendències de l’Art fa segles que pregonen l’art més enllà de l’objecte, de la física, en un àmbit de creadors d’idees però també aquestes conceptes estan en crisi. La crisi –quasi depressió actual– també fa reformular els límits de l’art contemporani d’avantguarda i els propis límits de l’art contemporani en general; en el ben entès que l’art hagi de tenir límits o almenys uns quants, com deia José Maria Valverde, no hi ha estètica sense ètica. Ara, caldria definir que és ètica en ple segle XXI. Si és que aquest art –o alguna part d’aquest art- ha acabat esdevinguent nova acadèmia vàcua; tot i que també hi ha creació magnífica barrejada entre molta fullaca. I és clar, de totes les autoreflexions sobre l’art actual no se’n pot passar salvar un artista que ha obtingut un encàrrec d’aquestes característiques. Evidentment, el que ha suposat pels Països Catalans –i Espanya– de l’operació Barceló és una bona jugada d’estratègia artística, de posicionament global a l’estil anglosaxó o xinès. Sentir un altre cop un home dels països catalans parlar amb la seva llengua davant d’un auditori tan internacional, com també ho feu Lluís Sert, un altre català que també va deixar la seva petja a Ginebra, no deixa de ser menys que emocionant. Si bé el resultat final –caldria visitar in situ la instal·lació per acabar de valorar– no acaba de convèncer o, potser, el que de veritat no convenç és l’art contemporani? o, potser, el que no arrela és aquesta part de l’art contemporani, on la borsa de l’art, el màrqueting total, la superficialitat tenen més importància que cap altre qüestió? La veritat és que se’m fa difícil fer un judici de valor sobre tot plegat, ja que els prejudics en positiu i en negatiu poden ofuscar el que hi ha en els fons. El cert és que la sala Barceló, dita també de la trobada de les civilitzacions o un nom rimbombant semblant, no deixa ningú indiferent. Només per despertar el debat, fer reflexionar el públic en general i fer que l’art –i els seus entorns– es reflexionin, la cúpula pot continuar esdevingut un bon “cap de turc”. I és que potser 20 milions al costat dels mils de milions que valen les guerres és un tribut ben insignificant a la patrimonialització de la història de la civilització i de l’Art. Només que potser Miquel Barceló amb un encàrrec d’aquestes característiques hauria d’haver-lo fet per altruïsme. Cras error per un homenot tan ben assessorat o potser no? Ara, el podem veure al pavelló espanyol de la biennal de Venècia. Només caldrà anar a la ciutat mig enfonsada per l’aigua i plena de misteri i d’aura de cartró pedra.
