Duchamp està de moda i no només pel magnetisme dels orinals sinó per les atribucions sobre la història, sobre l’artigrafia. Joan Casellas i Pilar Parcerisas discrepen. Ambdós s’atribueixen el mèrit d’haver descobert on es va inspirar -entre altres qüestions- de l’Empordà per crear les seves obres aquest home, per molts, el gran gurú de l’art del segle XX. De fet, tot arrenca amb un llibre titulat Duchamp a Espanya, del qual n’estem fent indirectament una propaganda fabulosa. Així doncs, una de les màximes responsables del consell de les arts, pilar parcerisas, ha declarat en una entrevista publicada al rotatiu El Punt que el seu llibre “Duchamp a Espanya” no conté cap plagi a l’artista i assagista d’art Joan Casellas. Parcerisas diu que no entén la polèmica i que tot és infundat. La veritat és que Joan Casellas ha demostrat per activa i per passiva que les seves objeccions són raonables i aquest embolic quasi de novel.la, que s’haguès solucionat amb una trucada telefònica -entre ells dos les va haver-hi però no van arribar a bon port– o amb una fe d’errades en la següent edició, està malmetent una part de la credibilitat que durant tants anys ha demostrat la solvent crítica i historiadora de l’art catalana. És estrany aquest comportament com alguns trets de caràcter excessivament arbitraris que s’han vist en els darrers premis -de fet tots els premis són sovint arbitraris, sinó que li preguntin als premis Planeta o al jurat del pavelló català a la biennal de Venècia– de l’associació catalana de crítics d’art , que també presideix parcerisas. Esperem que aquests siguin capítols puntuals i que la sòlida trajectòria d’aquesta professional continuï amb més tranquil·litat que fins ara, quan encara no s’ha engegat tota la maquinària del consell de les arts. Potser i recurrent a l’escatologia, de tota aquesta polèmica ens hi hauríem d’orinar; una pràctica tan sana dins el món de l’art -ho feu manzoni enllaunant la merda que han descobert que era guix-, i així, d’alguna manera o altre, acabaríem emulant les estàtues mítiques dels jardinets kitsch i, alhora, acabaríem homenatjant un dels grans icones del segle, el “pixaner” artístic. Art i w.c. donaria per un monogràfic i així podríem veure com artistes des d’Antonio López fins a Duchamp, que potser estan a les antípodes pel que fa al mitjà i al concepte, han pres aquest racó de món com a referent temàtic. D’aquí poc ja trobarem com a etiqueta artigràfica el terme de “serveis” o “micció” o fins i tot “caganers”.
