Vomitar l’art
La panxa bull. L’esòfag rebenta. La mandíbula s’obre hipertensionada. El cor dels budells esclata fins sorgir-ne el detritus. M’encanta vomitar contraccions lingüístiques que no assoliran mai les de l’escriptor Charles Bukowski. Ell vomitava les misèries humanes i les particulars. I si vomitava és que era viu; viure, un regal.
Pair la nostra societat no és fàcil, s’ha de tenir estómac, cada dia més. La complexitat engargussa i fereix. I a mi m’atrau el color fulgurant de la sang ferida i recreada als films i sèries; sovint, sang de realitat somniada. Paradoxalment, em desmaio amb una xeringa granatosa i tres gotes d’una sang real quasi de ficció. L’art que colpeix i interroga sempre vomita i sagna. Malgrat que, al llarg de la història, l’art ha estat, massa sovint, moda i intel·lectualisme barat; d’aquell que no té nàusees. Però quan l’art vomita les entranyes, el cor de les tenebres, s’assoleix la depuració, es foragiten les diarrees mentals i sorgeix la llum elèctrica, no platònica.
He vomitat avui al vespre, perquè no paeixo el cafè, perquè sóc un aprensiu que no domina el seu cap quan es dispara i, essencialment, perquè vaig gaudir i patir d’una exposició a Vilanova i la Geltrú. Vaig tornar a veure com li havia construït a un amic el que el destí volia: un enterrament laic, l’homenatge final en forma d’exposició. Una mostra bella i punyent, ancestral i futurista –potser no sóc jo, qui ho ha de dir–. No va veure la inauguració, la va imaginar en els meus esbossos. En Brull ensumava el vòmit (in)humà a les seves figures espectrals, als seus autoretrats latents. Respirava l’angoixa, com ho feia el seu amic Cardona Torrandell o com ho feren en Joan Ponç, en Modest Cuixart, en Josep Maria de Sucre, o com ho fan l’Arranz-Bravo, en Zush, en Bosch Martí o en Carles Pazos.
L’art vomita metafòricament i jo físicament. Que fràgil la nostra natura, la nostra condició que, tanmateix, suporta amb dignitat un destí sempre ignot i desconcertant. Quina tensió poètica més fascinant. El vòmit no és una paràbola, és un vòmit. Vomitem diners, alegries, passions, tristeses, desencisos, somriures. I tots, tard o d’hora, hem de vomitar: inclosos els artistes. Ells ho plasmen. La cultura i l’art com a part de la societat ho evidencia, ho amplifica, ho destil·la. L’art, el vòmit artístic, per origen no ha d’ésser útil. Quina sort! L’art no ha de servir per res, però, a alguns, ens costa viure sense ell.
bonart
