Hem d’estructurar el món a partir de les noves realitats, unes realitats que cada vegada són més alienes a l’antiga estructura biològica de primat. Aquest món en renovació constant, que encara no som capaços de fer però sí d’imaginar, és un món on la imaginació dialèctica ha de ser el fonament lògic de totes les realitzacions. Eduald carbonell. El naixement d’una nova consciència
Fer d’una fesomia humana creada des del buit un acte de singularitat, aquest ha esdevingut l’objectiu de la mà catalana d’Arranz-Bravo per aquesta portada. Un home-mà que ha creat una cara bandera que representa alhora la complexitat de l’existència i les relacions humanes, dins aquesta esfera glocal en la qual vivim. Una mirada que ha tenyit de vermell de sang i d’energia còsmica negre, un espai abans erm. Formes que conformen una gran estructura raonadament caotitzades i que inunden un cap en forma de planeta que bull. Una visió modular retrofuturista que esdevé el cordó umbilical per connectar-se a una societat d’humans on la tecnologia, en part, ja ens ha superat. El superhome, l’altre humà, ens espera. En el fons, una pintura que és la representació d’un cervell desproporcionadament gran amb relació a la resta del cos, on unes mans operatives amb una gran versatilitat de funcions fan de mirall, d’autoretrat de l’artista i de l’ésser humà. Però per damunt de qualsevol altre cosa, es tracte de representar la imaginació dialèctica. Aquesta és la fase d’aquesta obra i de tot acte que es vulgui classificar de creatiu. Arranz-Bravo té en la figura humana, en la relació entre el micro i el macro, en la relació amb el món de la ciència la pedra de toc del seu discurs, del seu univers singular on un homo faber edifica realitats plàstiques i visuals tangibles mentre interactua constantment amb el seu alter ego d’homo creativus. Tensió, força, expressivitat són alguns dels atributs per descodificar l’alfabet coral d’aquesta sinfomina en do major on els silencis, de reserves de blanc en el paper, complementen la resta, oxigenen, fan respirar per reviure-la novament. Blanc damunt del qual el graffit del llapis, herència dels primers primats “artistes”, o de les tintes xineses esgrefien una mirada melangiosa que ens convida a la reflexió. Només resta rememorar unes frases de W.H. Auden on fa quallar present i passat tot dient: “L’artista sofisticat, d’elit, encara sobreviu i treballa com treballava fa mil anys, perquè el seu auditori és massa petit per a interessar els mitjans de comunicació”.
ricard planas camps
portada del segon número de la revista Catalan International View
