la paraula feta imatge. imatges que entenem gràcies a les paraules. la paraula de la paraula. la bandera paraula feta imatge. la bandera catalana de frankfurt. una bandera antibandera universal. la bandera d’unes paraules inventades sovint per persones mortes que ja no podran fer-les servir. paraules de morts que els vius o els que així ho semblen emprem. poesia, semàntica en estat pur. bandera de la paraula mirall. la bandera paraula de l’artista perejaume.
No sabem si la lletra impresa de l’imaginari ignot d’en Foix, d’on surt el nom de KRTU -el centre d’art sense centre físic que fa anys que dirigeix Vicenç Altaió- ha sigut el motiu per acabar seduint a Santa Mònica, aquella dona africana rigurosa mare de Sant Agustí, que és el nom del centre d’art barceloní que a hores d’ara és el punt d’interès d’alguns dels professionals del món de l’art. Altaió ha rellevat a Barenblit, aquest empipat per les males maneres del relleu ha marxat indignat. El conseller ha donat una porta, en forma de nou espai, a Barenblit, aquest no l’ha acceptat. La gent de la cultura es posa les mans al cap per la mala praxis i Borja-Villel, flamant nou director a Madrid, diu que això és una regressió. Quin país de “bombo i platillo!” Tothom sap que en Borja no estava posat a dit sinó a redit al Reina Sofia; en Bartomeu Marí, deixeble d’en Borja, al Macba no estava posat a dit sinó a sobredit, l’Ocaña al MNAC a hiperdit com en Serra al Picasso i, ara, tothom té l’ai al cor perquè el conseller de cultura posa a dit a Altaió i no fa la comèdia.
En Francesc Torres lloa el Código de Buenas Pràcticas quan tothom se l’ha passat pel forro. Això sí, molt educadament i cínicament. Són qüestions de formes, evidentment que no les hem de perdre mai i que els procediments haurien de ser d’una altra manera -tot deslligant política i cultura, una cosa diria jo impossible, en Xavier Barral em deia un dia que tot és política, potser sí-, però la cosa canta massa per no riure de l’esquizofrènia i de la hipocresia latent en aquest nostre món culturalet. És bastant fantàstic tot el que va succeint. Ara falta saber qui ocuparà el nou Kunsthalle -vol dir en alemany un centre d’art sense col·lecció, resumint- que s’ha promès, si és que es fa. En Barenblit en una introspecció il·luminística acabarà agafant novament el càrrec o emigrarà a l’estranger? la Pilar Parcerisas, l’exresponsable del centre alexandre cirici que rebotada de tot va plegar per fer de freelance i agafar les regnes dels crítics d’art? o potser en David G. Torres, el crític freelance, professor, editor, lazarillo…? Estarem a l’aguait.
Mentrestant, la hiperestratega Parcerisas diu alguna cosa sensata, en unes declaracions a El País, en tot plegat: “Crec que s’ha enfocat de manera equivocada el tema i ningú parla de la història del Santa Mònica i de com ha anat perdent funcions fins a la darrera etapa, en la que es va convertir en un cadàver -serà exquisit!-” i afegeix potser sibilinament ” Amb Altaió el Santa pasa a ser un espai institucional i desenvoluparà una política necessària per la comunitat artística -de tota catalunya esperem- però tot i això s’ha de posar en funcionament el nou kunsthalle”.
Ho deia Buñuel: a la península no cal inventar el surrealisme perquè tota ella és un gran acte de surrealisme. Serà veritat?
Aquest artígraf català és una de les personalitat més rellevants de casa nostra. Un altre artígraf, Narcís Selles, n’ha escrit una documentada i amplíssima biografia on es demostra que els perdedors de la guerra civil varen haver de transitar per espais de conducta cultural dels guanyadors poc favorables. Però tot això també ajuda a madurar i a desgranar les persones i entorns amb els quals ets vols relacionar. Cirici, després de tornar de l’exili francès va saber i poder integrar-se a la revista Ariel –amb Pau Verrié i companyia–, i més tard va ser un dels incentivadors de l’Assemblea de Catalunya i del PSC. Un referent de la crítica d’art a Catalunya, com també ho va ser Sebastià Gasch i ho és Arnau Puig, entre altres.
imatge © enric ansesa
No es deixin enganyar pels tòpics de dona bonica igual a poc intel·ligent. Hedwig Eva Maria Kieslerhavia nascut el 1913, en aquella viena dels intel·lectuals de l’alçada dels Freud i companyia. No va ser un simple rostre mitificat de Hollywood sinó una dona transgressora, una intel·ligència científica descomunal, de deix anarquista, lluitadora, coqueta i que va fer por als homes d’aquesta generació occidental, on el gènere femení no podia passar de ser, com diu la pròpia Kiesler -Hedy Lamarr, nom artístic-, “una noia glamourosa, un fet que s’aconsegueix quedant-se quieta i semblant estúpida”. Ella, la primera dona que va fer un nu integral en un film comercial; ella, Hedwig, va ser víctima de la seva bellesa. Alguns ho voldrien i altres ho refusen. L’estudiós italià Federico Peiretti ho desglossa amb un article entranyable.
La biografia de Hedwig és interessantíssima; em nego a jugar amb el que significa el nom conegut, de bona pronunciació però enllaunat de Hedy. Avui mateix n’he pogut veure un documental per televisió i, sens dubte, m’ha intrigat. Ben rodat cinematogràficament, el film és nordamericà i dóna la sensació que està molt i molt instrumentalitzat; per aquest motiu, he volgut investigar més. L’òptica emprada en el documental és la del culte a la bellesa d’una actriu que només fa servir les operacions estètiques per no perdre la seva posició social i laboral i, al capdavall, acaba tornant-se mig boja. Potser això va esdevenir al final de la seva època, perquè potser emocionalment va acabar tocada per l’excès de vanagloria que el somni americà de les actrius proporciona; somnis efímers i convertir gent intel·ligent en obssessius de la seva bellesa, dels seus egos, que és per on emocionalment més es pot manipular a l’ésser humà, que viatge a la lluna amb la tecnologia però que ha evolucionat poc la seva intel·ligència emocional, només cal mirar aquesta nostra societat que no està a l’edat de pedra en alguns temes però quasi. Actrius com els futbolistes d’ara que estan a dalt de tot o a baix amb una facilitat exultant. Ella, superdotada científica va voler ser com a actriu el mateix i, tenim dos opcions, o no la van deixar perquè la seva bellesa va esdevenir una llosa o, per altra banda, es va entestar a ser allò que les seves qualitats innates no li permetin: bona intèrpret.
El llargmetratge compte amb la col·laboració dels seus fills, fills que no van tenir pare perquè aquesta dona courage intimidava per intel·ligència, tot i que també ho podia fer per bellesa perquè era radicalment bonica. El documental serveix per donar a conèixer una actriu però ni molt menys aquesta lúcida persona fora dels límits i que amb el seu invent, patentat el 1940 i gràcies al seu vincle amb un músic d’avantguarda, és la revolucionària de les comunicacions modernes. Els telèfons mòbils, wifi, els satèl·lits, tot això és gràcies a aquesta fantàstica ment, que amb 16 anys va començar a estudiar enginyeria i que tots els mestres deien que era fora del normal. Massa brillantor, massa gelosia al seu voltant i massa negativitat va rebre de mediocritats que se sentien inferiors a ella. Va morir el 2000 a Florida, sense ni pena ni glòria, lúcida o mig lúcida, potser massa lúcida. Els fills van fer volar les seves cendres enmig del verd intens dels boscos austríacs, d’on ella se sentia, per exprés desig d’aquest dona que fins i tot la van titllar d’espia dels americans durant la segona guerra mundial.
Més informació: Hedwig Eva Maria Kiesler_Hedy Lamarr
Sé que sona bastant malament això d’una party gallery però el cert és que les coses són com són: fantàstiques. Un galerista, Fidel Balaguer, que viu a Matadapera -entre Sabadell i Terrassa, o sigui, en terra incògnita, de ningú, quasi com el seu esperit- però que treballa a Barcelona (caram, caram quina descoberta! com quasi mitja població metropolitana em podria dir algú, llavors el respondria que jo sóc de pagès). Però continuem. Aquest homenot -un híbrid entre néstor lujan i george clooney (també solter com el segon, perquè l’altre és ja a la caixa)-, organitza anualment una festa final de temporada amb els “seus” artistes, partenalment com els anomena, alguns infiltrats, un parell de coneguts i saludats i uns quants més del seu entorn d’amistats. És un exercici de convivència bohèmia del tot sana, a l’estil del Ramon Casas i Santiago Rusiñol al París i a la Barcelona del segle passat. Unes tertúlies a l’aire lliure. En un entorn natural: des de la seva casa_castell_palau_barraca es veu la muntanya de la Mola. Una casa que ja té una placa d’Hostal ** amb piscina pels més atrevits (per reserves truquin al telèfon de la galeria, que amb la crisi que ens arriba, pot arribar a esdevenir una alternativa de negoci; a mi em tocaria fer de pinganillu de les maletes!!!). Bromes a banda, enguany no va haver-hi remullada -ohhhhhhh!-, la gent va fer bondat, es nota que no hi havia en Ramiro Fernández. Mentrestant, l’artista Enric Maurí va demostrar els seus dots amb la fideuà, l’Isidre Manils i en Javier Puértolas & Olga pul·lulaven pel jardinet de moqueta i de rejoles terroses. L’Àlex de Fluvià no pul·lulava sinó fluia -caram quin símil més banal que m’ha sortit. En Pere Formiguera, la Dominica Sánchez i l’Antoni Marquès ens van fer el salt, mentre la gestora cultural Sílvia Omedes exhibia el seu ull clínic, amb el bon fitxatge que ha esdevingut el fotògraf argentí Juan Diego Valera. El crític d’art Jesús Martínez feia les seves disquicisions metafísiques-físiques. També vam veure en Joaquim -l’hiperdinàmic, sensible i irradiant de positivitat amb trets de pepe rubianes- de la galeria H2O de Barcelona. Així mateix, també l’artista J.LL. Jubany que, enguany, ha anat fins quasi al cel de Montserrat per exposar després de passar per l’infern -metafòric– de la galeria d’en Balaguer. Ja per acabar, perdonin la meva manca de traça fent una crònica estiuenca -tot i que fa un fred de tant en tant que pela- a l’estil de premsa rosa. En fi, hi havia molts corazones de verano.
més informació galeria fidel balaguer
Francesc de Dalmases i Thió dirigeix la revista Catalan International View, que va ser presentada al mirador del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i que es publicarà cada tres mesos. La portada del primer número ha estat realitzada per l’artista Enric Ansesa. El consell editorial està format per Martí Anglada, Manel Balcells, Enric Canela, Àngela Font, Anna Grau, Montserrat Guibernau, Guillem López, Manuel Manonelles, Félix Martí, Eva Piquer, Ricard Planas, Vicent Sanchis, Pere Torras i Vicenç Villatoro.
La revista bonart celebra els seus primers 100 números amb una exposició irònicament i mediàticament titulada BONART MIRACLE-100 revistes, 100 portades. Una mostra i un catàleg llibre que retrata a bastament la història dels vuit anys de revista i de gestió cultural. Una mena de buidatge del que existeix en Art als països de parla catalana. Potser sigui agosarat afirmar que tot plegat ha estat i és només un miracle. D’una banda, superada l’època dels romàntics, podem dir que actualment són pocs els que creuen, creativament parlant, en muses inspiradores, fenòmens sobrenaturals o dots genials. I és que després d’haver entès que l’art tampoc sorgeix del no-res, ja no hi ha gaires motius per pensar en miracles creatius. Picasso mateix afirmava que la inspiració t’ha de trobar sempre treballant, i pocs artistes al llarg de la història de l’art han tingut creença cega en els miracles, sinó que més aviat han dipositat la confiança essencialment en el fer i desfer creatiu quotidià.
Ara bé, d’altra banda també és veritat que arribats al 100 i escaig hom té prou bagatge a les espatlles per consentir-li certes llicències, i per què no ser una mica romàntics i, coneixent amb prou amplitud els ets i uts d’un procés creatiu ininterromput i mensual, arribar a la conclusió que a dia d’avui publicar una revista d’art en català, potser sí que continua sent un petit gran miracle. Tanmateix, i si se’m permet seguir amb la llicència del símil religiós, es diria que, gràcies als esforços d’un nombrós grup de col·laboradors –uns de més propers i altres de més llunyans però no per això menys rellevants–, bonart avui ja no és tant un miracle com una paraula de fe dins del món artístic i editorial català.
100 I ACCIÓ, 100 I EXPOSICIÓ. Cent números donen per molt i així ho corrobora una exposició destinada a homenatjar una trajectòria i una empenta que tots –ja sigui a una banda o a l’altra del procés creatiu, vegi’s com una banda o l’altra del miracle– hem acabat fent una mica nostra.
Des dels inicis a finals del 1999 bonart ha estat bona plataforma d’artistes, d’aquí que la primera part de l’exposició exhibeixi totes i cadascuna de les portades de la revista en paper dissenyades per diversos creadors catalans d’abans i d’ara, a les quals cal afegir el valor de ser obres originals realitzades en la seva majoria de manera expressa. En aquest mateix àmbit s’exposen també un seguit d’escultures i fotografies que també han tingut ocasió de veure’s en la part frontal de la revista.
Al llarg de més de 100 números bonart també ha tingut cura de la seva projecció exterior i així ho constaten els dos espots televisius que es projecten en una de les sales –un dels quals guardonat recentment–, juntament amb un àmbit dedicat a la gestió cultural amb l’organització, entre d’altres, d’un homenatge a Modest Cuixart, les dues edicions de la fira INART d’art contemporani, els Premis Bonart, les exposicions organitzades i la participació a La Marató de TV3 amb un mural solidari.
Finalment, l’exposició també mostra un dels trets diferenciadors de les pàgines interiors de la revista: tots els dibuixos que durant vuit anys ha fet l’artista català Josep Perpinyà sobre les personalitats entrevistades; una mena de retrat gràfic d’una revista que, a poc a poc, s’ha convertit en la publicació periòdica de referència en català del món de les arts. Miracle sí, però sobretot una bona dosi de fets. Mireia Guillaumes
Veure com la publicitat s’amara del món de l’art és sempre gratificant, perquè el contingut visual de les imatges que en resulten acaben esdevenint una referència. Un dels exemples és l’espot que la marca nike ha confeccionat per la selecció espanyola que acabava de guanyar l’eurocopa de futbol. Una selecció batejada com la roja, un nom que sembla posat més per Karl Mark que no pas pel centralisme sovint ranci d’alguns homes grisos de la meseta. El referent més directe d’aquest espot és tota la tradició de body art, de performance amb el cos que l’autor xinès contemporani Zhang Huan ha elaborat cobrint el seu cos de tipografies fins a aconseguir d’esdevenir una taca negra i humana.
|
|
