És un joc, és l’art. L’art de tallar la pedra amb unes tisores per esculpir baixos relleus i escultures en paper. Paper que ve de la pluja, de la fusta, de mil arbres amb arrels japoneses i mediterrànies. Nobuko Kihira destil·la totes aquestes essències amb un discurs minimalista. Malgrat tot, el seu lèxic no és fred sinó dotat de sentiment, de textura, de matèria. Ella falseja les matèries i fa del paper pedra, en fa petites pedres rossetes plenes de misteris ignots, que a mesura d’anar-les mirant desxifren, gota a gota, el seu univers poètic. Catalunya, Cadaqués li ha donat, entre moltes altres coses, tramuntana, transvassament de coneixements. Això ho aplica quan fa intervencions, instal·lacions, que ja no volen ser ni terra ni pedra, desitgen volar, ser etèries, cercar la fragilitat, la subtilesa. La seva obra té aquesta dualitat de roca i aire que l’enriqueix. Mentrestant, retalla el blanc de l’infinit, el seu color pur i predilecte. Descriure la geografia del cap de creus i del seu japó nadiu. Dialoga amb la natura i recupera mitjançant un discurs tel·lúric i de passat els avenços de l’art modern i contemporani. No representa, insinua; no diu, ens fa llegir entrelínies. No és un joc, és la vida, que s’esmuny i l’Art atura i immortalitza. L’Art vol ser etern perpetuat per la memòria però és efímer. Nobuko ho sap, ho practica i vol que en siguem partíceps.

+ informació revista bonart paper_galeria canals_Marges-U