Un monolit de granit amb una “X” accentuada simbolitza la figura i la lluita de Lluís Maria Xirinacs per a la nació catalana. L’escultura és obra de l’artista Jaume Rodri, amic íntim de Xirinacs, uqe ha explicat que el símbol de la “X” amb un accent el va captar d’un llibre inèdit de l’autor intitulat Història d’una “X”. L’obra està instal·lada al Pla de Can Pegot, al municipi d’Ogassa, població tel·lúrica dins la comarca del ripollès i que era coneguda per les seves mines.
És un joc, és l’art. L’art de tallar la pedra amb unes tisores per esculpir baixos relleus i escultures en paper. Paper que ve de la pluja, de la fusta, de mil arbres amb arrels japoneses i mediterrànies. Nobuko Kihira destil·la totes aquestes essències amb un discurs minimalista. Malgrat tot, el seu lèxic no és fred sinó dotat de sentiment, de textura, de matèria. Ella falseja les matèries i fa del paper pedra, en fa petites pedres rossetes plenes de misteris ignots, que a mesura d’anar-les mirant desxifren, gota a gota, el seu univers poètic. Catalunya, Cadaqués li ha donat, entre moltes altres coses, tramuntana, transvassament de coneixements. Això ho aplica quan fa intervencions, instal·lacions, que ja no volen ser ni terra ni pedra, desitgen volar, ser etèries, cercar la fragilitat, la subtilesa. La seva obra té aquesta dualitat de roca i aire que l’enriqueix. Mentrestant, retalla el blanc de l’infinit, el seu color pur i predilecte. Descriure la geografia del cap de creus i del seu japó nadiu. Dialoga amb la natura i recupera mitjançant un discurs tel·lúric i de passat els avenços de l’art modern i contemporani. No representa, insinua; no diu, ens fa llegir entrelínies. No és un joc, és la vida, que s’esmuny i l’Art atura i immortalitza. L’Art vol ser etern perpetuat per la memòria però és efímer. Nobuko ho sap, ho practica i vol que en siguem partíceps.
En Jordi i en Marc Valls són els The Valls Brothers, un duet que fan, com ells diuen Art Vandalic. En Jordi el conec perquè a banda de ser un gran col·leccionista de l’obra d’en Marc Aleu, té un grup de música experimental prou surrealista com és Vagina Dentata. Ara els Valls Brothers ja han començat amb prou bon peu en el món de l’art aconseguint que la seva primera intervenció fos censurada, una manera de fer soroll i atreure la mirada.
L’últim Valls. Mathew Tree
Havia volgut conèixer el Jordi Valls des que vaig llegir, fa temps, un reportatge a ‘Ajoblanco’ sobre aquesta figura cabdal de l’escena underground anglès. Quan, per fi, vam poder coincidir, tot just havia acabat de tornar definitivament a Catalunya i em va assegurar que, en comparació amb Londres, Barcelona li semblava molt conservadora. Barcelona, aquesta ciutat tan moderna i cosmopolita i xuli i cool? Esmaperdut, estava, fins que vaig recordar que el Jordi provenia del món vehement i insubornable de l’antiart britànic, un món acostumat a etzibar un fuck off perpetu a les postures afectades de molts dels promotors culturals del país. Un món que havia produït Psychic Youth -l’antisecta notòria de Genesis P. Orridge- i les actuacions enfurismades dels anarcopunks Crass i el grup de no-música Vagina Dentata Organ, fundat pel mateix Jordi. Com si volguessin posar Barcelona a prova, el mes d’abril passat aquest i el seu germà Marc van muntar una exposició a l’Espai Eart, Torrijos, 68 (que incloïa l’efígie d’un bisbe penjat i un crucifix fet de rotllos de paper higiènic). A l’últim moment, els de la galeria es van fer enrere i els germans Valls no han pogut trobar cap altre expositor. A Londres no ha passat res semblant des del 1967, quan un galerista es va negar a penjar uns quadres considerats grollers de Kenneth Halliwell, l’amant del dramaturg Joe Orton, el qual va protestar: “Aquest marxant té por de la vida mateixa”. Si hem de jutjar pel cas Valls, el món artístic barceloní n’és ple, de gent així d’acoquinada. I conservadora, sí senyor.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 24. Divendres, 23 de maig del 2008
La seva passió per l’arqueologia i pel món egipci l’ha mogut a confeccionar una sèrie interessantíssima sobre els seus viatges reiterats al país del faraons, l’indret que fou l’inici de la civilització. A la imatge, un dels dibuixos de mòmies de l’autor.
BIOGRAFIA ESSENCIAL. Santiago Roca Delpech Costa neix a Girona el 14 d’agost de 1947, a la casa núm. 6 de la Gran Via, fill del músic i pintor Jaume Roca Delpech i Teresa Costa Horts. Del 1958 al 63 estudia batxiller de lletres a l’Institut Nacional de Segon Ensenyament de Girona. En acabar aquest, comença a estudiar Arqueologia, estudis que deixa poc temps després per a aprendre dibuix i pintura amb el seu pare, que ha estat el seu únic mestre. Els anys 1966-67, i en el curs dels obligats viatges a Paris, té l’oportunitat d’estudiar de prop el cubisme, que fins ara coneix només per reproduccions i que fa experimentar un gran canvi a la seva pintura, fins el moment guiada pel post-impressionisme.Inmediatament després del cubisme, s’interessa molt especialment per l’obra de Mondrian, que serà una de les seves influències més importants.Entre 1972-78 fa vuit estades a la ciutat de Londres, als carrers de la qual troba els temes que li han de servir de pauta de composició per al conjunt de la seva obra posterior, i on, el 1975, entra amb contacte amb l’obra de Peter Blake i David Hockney, que l’atrauen fortament.
“Vaig entendre els silencis del cel. Mai vaig entendre la paraula humana”. Aquestes paraules del poeta Holderlin podrien reflectir el tarannà d’Eduard Vila Fàbrega, un artista de la pintura, un dels millors de les comarques gironines sense cap mena de dubte, amant de la literatura i de l’excel.lència en l’art. Una persona que era abans que res persona i, a més, humil, senzilla, intel.ligent i sensible. Potser per culpa de tots aquests adjectius, el dia del seu comiat èrem pocs, massa pocs per dir-li el darrer adéu en el tanatori de Salt. I això és bastant paradigmàtic de l’ambient del país. Després de les darreres celebracions futbolístiques, de les quals ens en congratulem tots els gironins, bona part de la societat cultural i artística gironina, així com els representants de la política cultural del territori –la majoria dels quals amb obres de Vila Fàbrega dins els seus consistoris, potser, sense saber-ho- deuria estar anestesiades –per així dir-ho- ja que la seva absència es feu notar.Vila Fàbrega i qualsevol autor de la seva vàlua es mereix més reconeixement, més atenció, perquè és un tros de patrimoni cultural que s’ha de mimar i posar en el lloc que li pertoca. No podem demanar un valor afegit a la nostra societat a través de la cultura i, alhora, menystenir sistemàticament l’aportació d’autors cabdals de l’Art, per donar pas a mediocritats que fan despatxos. La seva personalitat silent, discreta, com la seva pintura, realisme metafísic amb tocs d’expressionisme, no deixa ningú indiferent. La seva mort ha deixat massa gent indiferent. Potser és hora de canviar-ho entre tots, de modificar les perspectives i potenciar allò que “de debò” s’ho val; en aquesta empresa, tots hi tenim el nostre grau de responsabilitat.
Miracle m. 1 1 Fet extraordinari que no es pot explicar per causes naturals i és atribuït a causes prenaturals o a Déu mateix. El miracle dels pans. 1 2 Fet improbable, extraordinari.
Bonart és un miracle? Irònicament parlant, ho és. Un miracle col·lectiu, fruit de l’esforç d’un bon grapat d’il·luminats entusiastes de l’art: artistes, crítics i historiadors de l’art, literats, galeristes, directors de museus, polítics, publicistes, periodistes, col·leccionistes, compradors puntuals, subscriptors, quiosquers, aficionats de l’art… Tota aquesta massa de societat civil implicada a donar rostre a aquest projecte, que és alhora un retrat del país, és un miracle cada dia menys sobrenatural. I parlo de miracles perquè BONART_MIRACLE · 100 revistes, 100 portades és el títol de l’exposició que el Centre Cultural Caixa Girona-Fontana d’Or acollirà a Girona del 20 de juny al 12 de juliol, i que servirà per recollir el bo i millor dels 100 primers números de la nostra revista, així com de tot el que Bonart Cultural SL ha elaborat durant més de vuit anys d’existència. Una mostra que viatjarà per les comarques gironines i per la resta de Catalunya.
Un miracle amb el qual no volem anar ni al cel ni a l’infern, en el benentès que existeixin. Volem anar traçant un camí plural, no dogmàtic, perquè l’art sap de totes les tendències així com del passat i del futur; nosaltres de present manllevant el millor del passat i mirant d’anticipar el futur oferint, per exemple, la revista en format digital i una renovada pàgina web. Però tornem als miracles quotidians com la portada D’Or que Carles Pazos ens ha fet expressament per a l’ocasió. Un collage reflex de l’essència de bonart, un retall de tot un trencaclosques artístic realment genial però enrevessat. Durant aquest temps hem vist néixer noves promeses i hem vist altres autors i bons amics i col·laboradors desaparèixer, tot deixant una forta empremta. Hem fet llibres d’autor, hem coordinat i dirigit artísticament exposicions, hem organitzat murals solidaris, i tot, amb la complicitat de gent anònima que sovint no ocupa les portades dels mitjans.
Però també hem creat noves centralitats arreu dels països de parla catalana. Així com un altre gran miracle, una fira d’art a Catalunya durant els anys 2005 i 2006: INART.
