Premi Nacional del Còmic & Iron Man

El govern va aprovar la creació de la categoria de còmic en els Premis Nacionals de Cultura. Una bona proposta. El reconeixement a un sector, sens dubte, amb un pes específic cada dia més rellevant. Un sector que interacciona amb el dibuix clàssic i amb el dibuix avantguardista, el cinema d’animació, amb els films -storyboards-, els videojocs i fins i tot amb la novel·la, ja que ha sorgit el gènere de la novel·la gràfica.

Per cert! vaig anar a veure el film Iron Man, inspirat en els còmics de l’editora Marvel -convertida ja en productora de pel·lícules de gran èxit. Surts del cinema després de dues hores i quart pensant que els americans -cultura anglosaxona-, a banda de riure d’ells mateixos quan els deixen -una cosa que ens manca un xic a casa nostra-, també en saben un munt de vendre els seus productes o dels estrangers mentre paguin, així com d’entretenir posant dosis de tòpics però també de crítica social. Pel que a l’estil retrofuturista de la casa on viu el protagonista o de l’estètica de la cuirassa del personatge és realment fantàstica i impactant. És un híbrid entre equipatges dels gladiadors romans, les escultures de Juli González, del robot del film Metropolis de Fritz Lang o del film Robocop o dels dissenys futuristes i arquitectònics de Zaha Hadid.

Rèquiem a un marxant falsament desaparegut

Fa un parell de setmanes ho vaig trobar a internet i vaig riure molt. Andreu Parcerisas és un personatge genial. Faig un rèquiem a petit comitè per un home viu que va morir de marxant el 2007.

“Andrés Parcerisas Shafferdt (Barcelona 1966-2007) fue un gestor cultural, marchante de arte y editor. Con una gran trayectoria en la promoción de artistas, sus inicios fueron como promotor de conciertos de música clásica y jazz en Barcelona y Sitges. Abril de 1998 reune 21 artistas del Garraf (Barcelona) para promocionar el proyecto del libro “7″ en el cual 7 escritores y 7 fotogafos retratan a 7 artistas del Garraf: Carlos Arnal, Nuria Corretge, Antonio del Campo, Xavier Cuenca, Artur Duch, Anna Monzó, Antoni Xaus. Mayo 1998. Reunión de los integrantes del grupo, muchos de los que participan en el proyecto “7″ se desentienden del mismo.
Fundador del grupo Codi Art,1998-2004, al cual pertenecieron los artistas: Carlos Arnal. Vilanova i la Geltrú, creador del grupo ASACO, pintor-escultor. Emilio Marimon.Igualada.Director de la escuela de arte de Vilanova i la Geltru. Escultor, Co-fundador de Codi Art aporto la parte filosófica. Rosa Bosh. Barcelona. Pintora. Nirupa Farreny.Barcelona.Fotografo. Agustí Salva i Sala.Sant Martí Sarroca.Escultor. Santiago Krahn.Santiago de Chile.Pintor. Anna Monzo.Sitges.Pintora. Nuria Corretge.Sitges.Pintora. Joan Duran.Sitges.Poeta. Jordi Rodriguez.Sant Pere de Ribes.Poeta. Teresa Forn.Barcelona.Fotografo. Alfredo Balasch.Barcelona.Pintor. Alain Peron.Paris.Escultor. Pierre Tchetverikoff.París.Pintor. Joan Nadal.Vilanova i la Geltrú.Pintor
Naxos – 1998 El grupo editó toda una serie de libros: NAXOS.Edición bibliográfica de 25 ejemplares, 12 de I al XII y 13 de 1 al 13. “7″- 1999. 7 fotógrafos retratan desde la perspectiva del fotógrafo a 7 artistas y 7 escritores escriben sobre las sensaciones que tuvieron en sus estudios. Editado con la colaboración de los Ayuntamientos de Sitges, Vilanova i la Geltrú, Sant Pere de Ribes y el Departamento de Cultura de la Generalidad de Cataluña. Libro editado en tres idiomas,catalan,castellano,inglés. Colaboraron los escritores: Xavier Garcia, Sandra Gali, Paloma Eslava, Emilio Marimon, Isidre Roset, Roland Sierra, Miquel Vigó.
En 2001 crea la revista “al65″ en recuerdo de una vieja juguetería fundada en 1900 de Vilanova i la Geltrú, ya desaparecida. La leyenda que la presenta reza: “al65″ nace con la idea de ser un medio libre, con el compromiso y la voluntad firme de potenciar, apoyar y motivar a los escritores, poetas y artistas de la comarca del Garraf. En ella escriben reconocidas plumas las cuales aportan en cada numero temático su visión literaria del tema. La revista no tiene número sino letras. Se editaron A, B, C i existió el proyecto de editar la letra D. La revista era gratuita y trimestral.
El grupo recibió diversos apoyos por parte de prensa especializada y artistas de la talla de Xavier Corberó, Maria Assumpció Raventos, Josep Maria Subirachs, Juan José Torralba, Ricard Planas y Kiku Mistu, Alexis de Vilar, entre otros. Realizando exposiciones conjuntas y exposiciones de grupo en el ambito nacional como internacional. En 2004 el grupo se disolvió e hizo donación de toda la documentación generada al Archivo histórico de Sitges, donde se creó un apartado GRUPO CODI ART.

En el año 2004, finales , se fundo por iniciativa de Ricard Planas (Director de la Revista Bon Art) , Kiku Mistu y Amai Vecino (Fundadores del Centre Imaginari Kiku Mistu) , Fidel Balaguer (Galeria Fidel Balaguer),Andreu Parcerisas (Marchante de arte) , .El grupo del “OU FERRAT”,los cuales se reunian una vez al año,para comer huevos de las gallinas de Kiku Mistu,hablar de arte,preparar iniciativas o acciones artisticas en el ambito catalan. EL OU FERRAT invitaba en todas sus reuniones anuales a un artista de reconocida trayectoria,PEREJAUME, JAUME PLENSA, entre otros. Ricard Planas y alguno más comian los huevos fritos siempre bajo la mesa, mientras encima y debajo se discutia sobre tendencias poeticas o cualquier tema sobre arte.

En el 2007 falleció en San Pedro de Ribas, por expreso deseo decidio que fuera de forma anonima y por voluntad propia fueron sus cenizas colocadas en un globo de helio para que volaran por encima de los campos que le vieron desarrollar su amor por las artes. Una parte volaron en San Pedro De Ribas (Barcelona) y la otra en Fuenteovejuna (Cordoba).”

Màximes d’aquí i d’allà

“No hay mano de obra barata, sino productos baratos con alto coste de mano de obra. Cuesta salud, vidas”. Han Dongfang, dissident xinès.

“La imatge de les biblioteques nacionals com a museus o sarcòfags per guardar les coses ja ha passat a la història, per sort”. Dolors Lamarca, directora de la Biblioteca de Catalunya.

“El discurs oficial actual, el polític i econòmic, és incompatible amb la literatura que surt del món de Kafka, un tipus de literatura que busca la veritat”. Enric Vila-Matas, escriptor.

“Massa sovint es parla de la cuina com a art, passant per alt que l’art no és només un plaer sensual (a vegades, de fet, no ho és) i ni tan sols una mera emoció estètica, sinó una possibilitat de coneixement que per tant mou a pensar”. Imma Merino, escriptora i crítica de cinema

“La innovació en el moment de dissenyar, de fabricar, de presentar un projecte és vital per diferenciar-se no només en els temps bons sinó en els temps dolents.” George W. Buckley, president de 3M

p.d. mirin alguna pel·lícula d’Agnes Varda, de Kubrick, de Visconti… ments preclares que reinicien la realitat.

“El nivell físic invisible del món”

Antoni Mussons (Barcelona, 1943) ha presentat recentment el llibre Vat Xan, la física del segle XX, un camí cap a una visió esperitual del món (CCG Edicions). El professor considera que la modernitat ha topat obertament amb les religions, per la concepció del món radicalment diferent. Tanmateix, una part considerable de les crítiques a les religions s’ha formulat en base a una concepció materialista de la realitat que, segons l’autor, “ignorava el nivell físic invisible del món i, per ironies del destí, els principis de la física actual ens ha acostat cada vegada més a aquelles intuïcions del passat que semblaven mortes”. Mussons sentència dient: “Abans la ciència ens va allunyar de la religió, però ara ens tornem a acostar a la religió a causa de la ciència”. Lliçons d’història cíclica que cal tenir presents.

Les 3D de Mercè Rodoreda

“Contes dibuixats, una lectura artístic de l’obra de Mercè Rodoreda”. Aquest és el títol d’una proposta seductora on s’interrelaciona literatura i art contemporani. Fins l’11 de maig el Centre Cultural la Mercè de Girona acull l’exposició, coordinada per Diana Sans i amb la col·laboració de la Fundació Rodoreda, l’Eram i la Universitat de Girona. JORDI JIMÉNEZ XIBERTA, CARLOS RUIZ BRUSSAIN, DANIEL GARCIA FORNELLS, KENNETH RUSSO (DAVID SIERRA), LAURA GINÈS I PACO CAVERO són els artífex de rellegir en clau artística l’imaginari d’una de les literates catalanes més universals. Tots ells han fet petits films d’animació de poesia i imaginació desbordant.

Cremar picassos

El petroli vol dir literalment “oli de pedra”. Mariano Marzo, professor de recursos energètics de la Universitat de Barcelona, en unes declaracions recents, comentava a El País: “Lamentablement, només el 15% del petroli es transforma per fabricar més de 3.000 productes d’ús quotidià, relacionat amb els teixits, els plàstics, els pesticides, els herbicides i l’alimentació. I la resta s’utilitza como combustible. El que vindria a ser com cremar picassos, per escalfar-se. El 95% del transport mundial funciona gràcies al petroli. Però el repartiment és bastant desequilibrat. (…) Això sí, entre 2005 i 2030 el número de vehicles en els països en vies de desenvolupament podria créixer el 78% (…) Per això que la gran pregunta sigui si l’extracció de petroli pot seguir el ritme de la demanda.” Unes declaracions dignes de fer reflexionar.

Terra incògnita

Fotografia, erotisme i seducció. Roberto Herrero “Alegro”.

Hockney regala un quadre a la Tate

Llegeixo que l’artista pop britànic David Hockney ha donat un quadre de dotze metres a la Tate Britain. Aquest fet es produeix després que aquesta institució demanés públicament als artistes britànics que regalessin quadres, ja que ells no tenien prous recursos per adquirir-los -sobretot a preu de mercat. Aquest fet posa de manifest diferents temes sobre la taula: la manca de dotació econòmica dels museus, per molt rellevants que siguin -el Guggenheim de Nova York també recentment subhastava peces del seu fons per finançar-se; que no es té prou diners per comprar l’allau de propostes artístiques en ens envaeixen; que els preus de mercat s’han disparat; i que els artistes, sovint, són l’ONG a la qual tothom corre a demanar i que, tot sovint, quan ells demanen quasi ningú corre a sentir-los. Aquests són alguns dels interrogants, però darrera i davant d’aquest fet n’hi ha molts més.

Kevin Roberts: esfera global, identitat local

President mundial de Saatchi & Saathi, filial de la francesa Publicis, aquest home dóna un valor afegit a la idea, als laboratoris d’idees, a la identitat local -no localista- enfront de la globalització estèril i impersonal. A banda, posa de relleu una màxima almenys interessant: “El missatge és el mitjà”, que està en contraposició amb la que havia dictat Marshall MacLuhan: “El mitjà és el missatge”. També esgrimeix que abans “èrem directors i ara ja som connectors”.

Isidoro Valcárcel, la lucidesa de la resistència

El vaig conèixer fa més d’una dècada, durant unes jornades que va organitzar la hiperactiva cultural i comissària independent –així en diuen ara– Marta Pol. Isidoro Valcárcel Medina, nascut a Múrcia el 1937, és aquella mena de persones dins el món de l’art que són molt amables però que poden arribar a incomodar de mala manera. No s’entengui malament. Les seves propostes no deixen ningú indiferent i el seu aire càustic, crític i reposat encara posa més histèrics propis i estranys. Al seu costat riu smolts i també observes les tensions que l’ambient va acumulant. Amb 69 anys d’edat, ha tingut diverses controvèrsies amb institucions. Recentment, una fundació li va encarregar una acció i només els volia cobrar sis euros. Li varen refusar. El motiu, segons l’autor: “Me dijeron que creava un mal precedente no por ser caro, sino por ser barato”. A més, aquest home té la particularitat que no ha venut mai cap obra. Durant ha viscut de rehabilitar cases tot i que no renuncia que li pagin un preu per les seves activitats “pero un precio digno, no precio de artista (…) el arte está sobrevalorado”. Per aquesta raó, va cobrar 900 euros, preu de pintor de parets, per pintar un mural al MACBA. Sobre aquest tema va dir, sorneguerament, “parece que uno tiene un estatus  y ya no puede ir de pintor de brocha gorda. Vale, pues voy con un pincel fino”. I sí, va pintar el mural amb aquesta eina.

Així mateix, l’autor, entrevistat a El País, afirma “Ahora, el poder lo asume todo, lo paga todo y lo archiva para la tranquilidad general. Es más difícil escapar del dinero que de la policía. Hay profesionales de la protesta que medran y progresan. Antes, si escribías en una pancarta “Franco es feo” ibas a comisaría. Hoy, si escribes “El alcalde es feo”, el ayuntamiento de turno te compra el cartel”.

Parlant del Reina Sofía, comenta amb ironia el robatori de l’escultura de 38 tonelades de Richard Serra tot dient: “La obra de arte es robar esa escultura, no hacerla”.I sobre aquesta entitat esgrimeix: “El Reina Sofía no asimila que le pidan las cuentas. A los artistas les exijo un plus de responsabilidad. Deberían pensar: si todo lo que hago me lo compran, ¿qué puedo hacer que no me compren, para que no me cacen?”.