Llegeixo:
“Només el que és útil pot ser bell”.
“El disseny industrial en el segle XX va posar la bellesa al servei de la funcionalitat”.
“El camuflatge minimalista està al servei d’una estètica industrial”.
Amb aquestes dues frases n’hi ha per fer un debat a fons sobre art, funcionalitat, interiorisme, arquitectura, disseny gràfic i industrial o, simplement, per llegir més intensament els escrits de Rafael Marquina a la revista bonart. Autobombo necessari.
Un Comentari
Només el que és útil pot ser bell”.
“El disseny industrial en el segle XX va posar la bellesa al servei de la funcionalitat”.
“El camuflatge minimalista està al servei d’una estètica industrial”.
Parlant del Disseny Industrial:Tota aquesta tendència prové de l’escola Bauhaus (Alemaya principis segle XX).Walter Gropius, el seu fundador, va lluitar per que elevar la potència de l’artesania al mateix nivell que les Belles Arts. D’aquí van nèixer els dissenyador industrials i els gràfics. La insinstènica en la utilitat, va donar empenta a molts artesans per “dedicar-si” en el moment del boom de la industrialització. La franja que separa l’Art del Disseny, existeix i és palpable. El Disseny defèn la funcionalitat, mentre que l’Art és una experiència visual.
El minimalisme és un estil, una tendència a reduïr a lo essencial…Es pot relacionar amb l’arquitectura, pintura, escultura, música, etc.