L’editorial Árdora Exprés publica obres de petit format i extramadament cuidades que no deixen ningú indiferent. John Berger repeteix en aquesta col·lecció ara, però, amb Tizià com a motiu i amb la col·laboració de Katya Berger, la seva filla. La fórmula emprada ha estat el format correspondència. La lectura no té pèrdua.
Blog de cartes John Berger versus Katya Berger
Philip Roth, com Jerome David Salinger, Franz Kafka, Charles Bukoswky, Víctor Hugo, Hanif Kureishi, Miquel Bauçà són alguns dels meus autors predilectes, de referència, que llegeixo i rellegeixo. La seva ploma és un cop de puny als budells. És com la pintura dels “bons” expressionistes i expressionistes abstractes (grosz, dix, bartolí, motherwell, nolde, auerbach, jorn, de kooning, pollock, barceló, millares, tàpies). Roth, en una recent entrevista, comentava que “en 20 anys, la lectura només serà un hobby minoritari”. Una sentència prou ferma que fa reflexionar.
Llegeixo “Troben a Atapuerca la mandíbula de l’europeu més vell de la història”. A la fotografia la mandíbula i els codirectors del jaciment José M. Bermúdez i Eudald Carbonell. Sens dubte, una notícia interessant per saber d’on venim. Aquesta és, si es pot dir així, l’arqueologia mediàtica; tot i que tot sabem que costa molt que temes relacionats amb l’arqueologia tinguin interès mediàtic. Però, per altra banda, existeix l’arqueologia de base, que Eudald Carbonell ja va practicar durant molts anys amb, per exemple, fitxes pedagògiques. Fa pocs dies, descobreixo la iniciativa de Rita Benítez, fundadora y propietaria de la societat ERA d’andalusia. Aquesta arqueòloga i el seu equip expliquen la història fent que els escolars facin d’arqueòlegs -quasi 17.000 en passen a l’any per unes instal·lacions que abans eren vinyes del seu pare. Art, arqueologia i història. Un maridatge excepcional que falta arreu i que, en aquest moments, necessita de més suport institucional o privat.
El ministeri de cultura ha tret a la llum una nova publicació bimestral per donar a conèixer les seves activitats. La revista “Luces de cultura” té format diari -llençol-, està ben dissenyada i ben impresa. Suposem que és gràcies als anhels del “nou” ministre-escriptor, sempre compromès amb l’edició, qui ha volgut fer néixer un nou artfacte de cultura i, no ens enganyem, de propaganda cultural. No és casual que a la revista -de 48 pàgines- hi surti el nou ministre 13 vegades fotografiat. Un pamfletisme massa evident. Així mateix, la publicació recull el nou museu de Carmen Thyssen a Santa Feliu de Guíxols, el nomenament de Borja-Villel al front del Reina Sofía i en un petit racó una nota amb fotografia -és clar!- “Satisfacción en la Feria de Frankfurt”.
Veure com un artista del teatre i de la “comicitat” es posa a fer política per sacsejar les (in)consciències, no pot deixar ningú indiferent. El documental que vaig veure, no fa més de dues setmanes, posa de manifest la joventut d’un homenot admirable, que lluita per ideals quasi de la primera il·lustració. Itàlia té una corrupció política sense precedents; els altres països no es queden a la cua, però un xic menys. Dario Fo és un intel·lectual (premi nobel) que torna a sortir de la caverna per posar-ho de manifest, que no s’amaga. Encara recordo quan vaig llegir “Mort accidental d’un anarquista”. Una obra sublim que val la pena rellegir. Necessitem idealistes que toquin de peus a terra, que tinguin ideals i lluitin per ells. Endavant Dario, la teva revolució és perpetua, col·lectiva i higiènica.
Més informació a la web Insurgente
p.d. per cert! sembla que el nou Dario Fo italià és Beppe Grillo, que lidera un moviment que ja ha aconseguit mobilitzar, a través del V-day (de vendetta – vergonya- i de vaffanculo -a prendre pel sac-), més de dos milions i mig de persones per denunciar el servilisme de la premsa i la financiació als mitjans de comunicació, la majoria dels quals controlats per Berlusconi. Grillo comenta “Els mitjans de comunicació no són més que oficines de màrqueting dels grans grups de poder, des dels bancs fins als polítics.” Una altra perla d’acte agitador polític és: “No pot haver-hi democràcia si algú controla 3 televisions i 20 diaris”.
TV3 ha dut a terme una sèrie sobre l’artista Caravaggio. Una sort perquè tampoc és que les produccions sobre artistes siguin a l’ordre del dia. Tot i veure la sèrie, cal llegir sobre l’autor. Entre les obres recents que s’han escrit, la que va esculpir Luis Antonio de Villena n’és una bona introducció: “Caravaggio, exquisito y violento” (planeta, 2000).
Sí, el pintor dels espais, les superfícies i les substàncies exposa fins al 4 de maig al Museu d’Art Abstracte de Cuenca. Les obres de Joan Hernàndez-Pijoan rememoren un sintètic i acurdat alfabet visual. Una exhibició important que posa de relleu, una altra vegada, que la vídua de l’artista selecciona molt bé els llocs on exposar i el que cal fer. Una sort d’actitut humana i ar´tistica per continuar prestigiant un llegat pictòric de valua. Una sort que no tenen pas tots els artistes.
NEGRO
Es el mundo oscuro y la elegancia más perfecta.
Brujas y jubones cortesanos. La música negra
de Mussorsky y el suave dulzor de pieles
como café, junto al azul del trópico: Romeo o Julieta.
La mancha de la ira, el arrebato del íntimo volcán
de un corazón dañado: pintura falsamente abstracta.
El vello que se oculta, las axilas, el pubis…
Negro de prohibición, flor de deseos sotádicos.
Los ojos deslumbrantes del placer, del baile, del orgasmo:
Relámpagos negros. La flor más extraña y ciertos vinos hondos
que calientan el alma provocando alquimias.
Color de gatos reyes, de suerte, de malicia, de protesta.
Color de reyes o mugre de mendigo. Chillido negro.
Color de sol sin sol. Misterio. Negro: color de la vida.
LUIS ANTONIO DE VILLENA
febrero, 2008
Galàxia Gutenberg / Cercle de lectors s’ha posat les piles i ha engegat un cicle de conferències vinculant art i literatura d’una manera innovadora. Darrera d’aquesta iniciativa hi ha el centre KTRU (que manlleva el nom a un mític artefacte de J.V. Foix, que també valdria la pena tornar a recuperar amb tonejament inclòs) de Barcelona dirigit per Vicenç Altaió.
Així mateix, també cal dir que Galàxia Gutenberg fa temps que treballa amb el binomi art& literatura amb publicacions que disposen de col·laboradors com Jaume Plensa, Miquel Barceló, Frederic Amat, Arranz-Bravo i un llarg etc. una de les darreres propostes és la d’Ángel Mateo Charris acompanyant els mots de Joseph Conrad en la novel·la El cor de les tenebres.
Cal recordar la seva sala d’exposicions al consell de cent amb els originals que s’han emprat per a l’edició dels llibres.
El paper desapareix. S’ensorra el món. Les revistes tanquen. Hi ha un sisme econòmic.
Això podria haver estat l’inici d’un llibre d’Arthur C. Clarck, que acaba de morir, i que amb Isaac Asimof , Philip K. Dick, Ray Bradbury esdevenen els icones no de la literatura de ciència ficció sinó de la ciència i quasi de la futurologia.
Les revistes desapareixen o es reinventen a través del web, blocs, paper digital o el format digital de les revistes en paper que l’associació Appec està investigant amb l’empresa Zinio.
P.D. ARTUR C. CLARCK IN MEMORIAM. “Visionario como su compatriota, el poeta William Blake, quien escribió “si las puertas de la percepción se abrieran, el hombre se vería tal cual es: infinito”. Así también alguna vez dijo: “La única posibilidad de descubrir los límites de lo posible es aventurarse un poco más allá de ellos: hacia lo imposible”.
