Consell de les Arts, etc…

Joan Manuel Tresserras, nou conseller de Cultura. Doncs perfecte, almenys de moment. Ho dic perquè he escoltat massa sovint que Esquerra a Cultura farà desastres, que si perill, que amaguem les criatures, etc. Bé, que jo sàpiga els precedents més immediats del nou conseller no han estat pas la repera. Han fet la seva feina i punt, alguns amb més fortuna que d’altres: Vilajoana (CiU), Caterina Mieras i Ferran Mascarell (PSC). En aquest sentit, cultura i comunicació ja van de braçet, la primera novetat. La segona, herència de la Mieras i en Mascarell, el Consell de les Arts i la Cultura, que “no serà un òrgan merament consultiu”. Doncs bé, sobre aquest tema hi tinc dubtes. Que les polítiques culturals –que tots els agents implicats ja fem– de l’administració no només han d’estar en mans dels polítics, ho veig quelcom raonable, malgrat que també depèn de com es faci contradictori. O sigui, la gent vota democràticament i lliurement uns polítics perquè facin política cultural –quan no tapen forats i prou– conjuntament amb tècnics interns i externs normalment ben informats. Fins aquí, d’acord. La variable és que ara el govern cedeix a gent que no ha estat votada, que ni s’ha presentat, i per això s’ha de pressuposar “imparcial” –una paraula que no es creu ningú– que aquestes dones i homes benpensants repartiran “justament” els diners per a la creació. Carai! El govern ha dit: “(…) Suposa una renúncia per al govern català a participar directament en les polítiques de creació, en aquest cas deixa de repartir els recursos i cedeix aquesta potestat als mateixos sectors de creadors –excepte en l’àmbit patrimonial i el de les empreses (?)–”. A més, “el Parlament nomenarà els integrants d’aquest òrgan amb una llista que la presidència de la Generalitat s’encarregarà d’elaborar”. Apa, aquí la tens. De fet, és un avenç i un retrocés. Avenç, perquè les polítiques culturals en general i les administratives en particular no han de seguir ritmes electorals. Per tant, els mateixos creadors repartiran el pastís i marcaran pautes. Em fa particularment gràcia imaginar-me en Tàpies i en Boadella plegats repartint els diners per la creació, perquè deixem-nos de sarcasme, l’elecció de candidats pot arribar a ser extremament partidista i endogàmica. A més, es tanca la possibilitat de poder carregar contra l’administració, ja que seran els mateixos creadors que decidiran. Així, la política passa la patata calenta als creadors perquè es tirin els trastos entre ells i comenci de veritat una guerra d’enveges –apel·lo a la sensatesa dels creadors–. Algú també pot dir que els del món de la creació ens hem passat mitja vida criticant que no tenim ni veu ni vot i ara que ens en donen veiem ombres on no hi són. Potser sí! Els canvis no em fan por, però buscar solucions inèdites –bé, hem adoptat el model de l’Arts Council– per arribar a descobrir la sopa d’all amb la qual et pots ennuegar, no és pas que em faci especial gràcia. Hem de saber més, malgrat que hi ha massa incògnites obertes. Res, esperar que funcioni i col·laborar.

El febrer de Madrid o “el país de les meravelles”

Vulguem o no, Madrid durant gener i febrer esdevé la capital de l’art a la península. El que abans en deien el “punto de encuentro” a còpia de repetir-ho i de treballar-ho fa anys que s’ha esdevingut una realitat. ARCO esdevé la fira de referència on les crisis econòmiques i el canvi progressiu de direcció l’estan refermant com a fira d’art, de transacció de negoci, deixant el seu espai com a biennal cada cop més de costat. Això també vol dir que tenim una fira cada cop més estàtica, per no dir poc transgressora –alguns cops per bé i altres per malament–, malgrat que a un bon grapat de gent pugui semblar excessivament trencadora. L’aposta de deixar d’ocupar l’espai de les biennals és lògic, perquè en 25 anys de fira madrilenya a la península han passat moltes coses, com el boom de centres d’art i de biennals. ARCO és torna cada cop més fira i menys biennal -que tanta fama i bona rendibilitat li han donat durant anys–. Però cal recordar que ARCO és una fira d’art contemporani i això vol dir cercar els nous corrents, com ho fa Art Basel o la Frieze, entre altres. Si tot va bé l’any 2008 seràl’any del canvis de debò.

Hans Bellmer versus Georges Bataille

Hans Bellmer, prolífic fotògraf del surrealisme dels anys trenta, va il·lustrar la novel·la “La història de l’ull” del no menys prolífic i arrauxat Georges Bataille. Bellmer empra uns dibuixos d’acurada execució i cavall entre la brutalitat orgànica de les escenes representades i la poesia delirant. No sé si vaig comprar el llibre pels dibuixos d’aquest dibuixant de la llum o per la petitat història i tota la seva càrrega irònica, juganera, torturada. El cert és que el llibre, un “clàssic” se’l podria qualificar i potser no la millor novel·la o assaig de Bataille, ha esdevingut una troballa on l’art del dibuix i de Bellmer han donat un plus a aquest petit manuscrit del ja finat segle passat.