Un constipat “Sense destí”, de Kertész a Bartolí

Una setmana al llit per la grip dóna per molt, entre altres coses, per llegir. Dels llibres de novel·la, assaig i poesia que vaig disfrutar –alguna cosa bona havia de tenir els constipat!– doncs n’hi ha un que em va culpir especialment: “Sense destí”, una novel·la publicada per primer cop el 1975 del premi nobel hungarès Emre Kertész. L’edició en català que vaig llegir era de Quaderns Crema. El tema del llibre era la persecussió d’un jove jueu que acaba en un camp de concentració per retornar altre cop, mig desfet física i emocionalment, al seu Budapest natal un any després. La novel·la no dramatritza, té un punt de metafísica, explica la realitat-irrealitat de la història. Quan llegia aquesta novel·la pensava en els dibuix de l’històric il·lustrador, ja mort, Josep Bartolí. Un altre dels grans que fa un parell d’anys va rebre un homenatge en forma d’exposició sota la direcció de la crítica d’art Pilar Parcerisas. Els dibuixos de Bartolí eren el fidel reflex d’un camp de concentració, extermini… eren dibuixos en blanc i negre, de línia expressionista, línia desgastada pels esdeveniments, d’un realisme culpidor. Bartolí i Kertész junts sense saber-ho, i jo tampoc sense saber-ho. Fa temps vaig llegir “El dolor” de Margarite Duras, també a l’entorn d’aquest tema, i ara estic enllestint “Los hundidos y los salvados” de Primo Levi. Potser llavors, em suicidi –com ho feu Levi–, però crec que aquests llibres et confronten més amb tu mateix i acaben per fer-te valorar més i millor la vida, malgrat que el panorama mundial no estigui per tirar cuets.

La Muntanya màgica de Pompeu Pascual

La muntanya màgica és una novel·la de Thomas Mann però també és un ascensor de pujada i baixada. És el llibre favorit d’un metge llagosterenc, amic entrenyable, artista quasi surreal, escriptor-poeta galàctic; un pintor art brut que està en el museu d’art brut de Lausanne; de fet, no hi és ell però hi ha Heinrich Anton Müller, que fa obres calcades a les seves o Pascual a les de Müller. No es coneixien però els he presentat a través d’un catàleg, ja que en Müller ja se’ns va morir. Un Museu d’Art Brut on també hi havia representat un català, l’agullanenc Joaquim Vicens Gironella -que investigava amb el suro i que també el trobem en el museu del suro de palafrugell. Un museu que vaig visitar gràcies al guiatge de l’artista-collage Antoni Agustí que viu en una rectoria i no ressa a Déu sinó a l’absolut. Serà místic. Mentrestant en Pascual puja i baixa de la muntanya màgica i m’ho va explicant. Salut i gràcies Pompeu, nom de filòleg de ciutat romana.

Llum metàl·lica

La darrera portada de la revista bonart del fotògraf barceloní Francesc Fàbregas (www.francescfabregas.com) ens apropa a la imatge on la llum del neó, la llum metàl·lica, tal i com l’havia definida Malèvitx, pren tota la importància. Llum que evoca el futur, llum que evoca noves mirades en el present, llum que torna de la mà de joves creadors com l’asturià Carlos Coronas -que va exposar a Ego Gallery- o de vells coneguts com James Turrell o Dan Flavin -a qui la ciutat de París li va dedicar una impressionant exposició retrospectiva fa només un parell de mesos. Llum, dibuix amb llum, l’atracció de la llum com a generador de creativitat. Dixit.

“Solitud” de Carles Duarte

Aquest poema servia d’enriquiment del catàleg Sense fi de l’artista blanenca Mayte Vieta, editat per la Fundació Vila Casas de Catalunya amb seus a Barcelona, Torroella de Montgrí i Palafrugell.

El Sol és blau i es pon/ i s’esquinça el capvespre.// Te’n vas/ i perduren les ombres.// La pell del temps,/ els límits,/ el vell tapís del món/ es desdibuixa,/ se’n desfan els perfils/ i l’aire és una xarxa.// Saps que t’encalça/ un gest que desconeixes,/ ones de fang.//T’acull la terra,/ ets terra.// Traces el pas,/ fuges del buit, del fred,/ avança el cos,/ atenys la solitud.

Consolar el disseny

Els País semanal va dedicar en un dels seus suplements dominicals un reportatge als dissenys dels nous consoladors del segle XXI. La veritat és que semblaven més objectes d’art, petites escultures, que no pas pel que estan preconcebuts. Objectes futuristes i d’un bon gust i estilització aclaparadors; l’altra qüestió és que funcionin, i és que el dilema “art versus funcionalitat”, en aquest cas, suposo que s’ha de cercar més que en qualsevol altra modalitat del disseny. Després de l’any del disseny amb dues SS, sembla que tothom s’ho ha acabat de creu que el disseny està en tot, el bon disseny i també el dolent, que cada dia prolifera més.

Carles Fontserè en el record

Parlar de Carles Fontserè és parlar d’un amic. Parlar d’en Carlus, és parlar de més coses que d’un home d’art. La seva aportació a la cultura catalana té diverses lectures: va ser cartellista de la república, va ser exiliat, va ser escenògraf, dibuixant de còmic, pintor, gravador, dissenyador d’escenografies i dissenyador gràfic, escriptor, activista cultural. Va ser un home entrenyable, un home humà i de cultura. Un home amb moltes vivències i que no ha pogut acabar el 4art volum de les seves memòries. Un home nascut a Barcelona i afincat a Porqueres -Pla de l’Estany- des defeia més de dues dècades. Un home amb un dona, Terry, que li ha donat suport en tot moment. Un home amb una creativitat i rigor desbordant que hem vist, com a manera de comiat, a l’Espai que Caja Madrid té a la plaça de Catalunya de Barcelona. Una exposició sobre Nova York, quan encara hi havia les Torres Bessones.

Pau Riba, artista total

Després de veure al Canal 33, a unes hores intempestives, un documental sobre la carrera i personalitat de Pau Riba, vaig quedar gratament sorprès sobre la vigència d’aquest homenot, quasi planià. Em va venir a la memòria el pes del seu avi, Carles Riba, un poeta que va esdevenir un emblema per la cultura del nostre país. Evidentment, Pau Riba, per allunyar-se, per assassinar freudianament aquesta presència constant, va haver d’anar –fent veure que trencava la tradició– cap a uns camins d’experimentació que no existien a Catalunya. De fet, el que va fer és treure la pols a un enquilosament de la cultura catalana. Va ser un documental “educatiu”, almenys per la gent de la meva generació –30 anys– on es va palesar el geni d’un geniut genial que ha destacat per tot menys pels seus dots d’educador cap a la seva prole, molta de la qual dedicada també a l’art de la música.

“Lladres d’espai i oxigen” per Arranz-Bravo

“Hi ha gent que ocupa espai que potser no hauria d’ocupar i que respira aire que ens és escàs”. Aquesta màxima contundent va sorgir d’una conversa amb l’artista Arranz-Bravo, que parla clar i, potser per això, algunes vegades s’ha creat tants amics. La seva filosofia de vida és treballar i no parar de fer-ho, perquè hi disfruta i perquè sap que en el treball constant i rigurós hi ha l’energia necessària perquè tot rutlli. Prova d’això, la nova fundació que s’està gestant a l’Hospitalet de Llobregat, la segona ciutat de Catalunya. Així, sembla que les coses comencen a donar els seus fruits. Però tornant a la sentència d’aquest homenot, un híbrid entre bacon i picasso, tot venia d’una conversa anterior on comentava que els artistes sempre construeixen i que depèn de quins individus de la nostra societat l’únic que fan és destruir (dictadors, especuladors…). Espai i temps, com en una partida d’escacs, la vida i els escacs, com en la novel.la de Stefan Zweig.