Aquest és el meu carrer. Encara no sé ben bé perquè. Jo no el vaig escollir ha estat ell qui m’ha fet seu. La meva relació amb l’art ve de lluny i potser a través d’aquest nexe i de la bohèmia que respira aquest ultramón de la cultura i del coneixement m’han fet arribar-hi fins aquest carrer que no és una artèria principal de Girona però és per mi la artèria principal de l’art. Almenys una de les més emblemàtiques.
El carrer del nord té un títol que és prou explícit. Ens condueix un rumb per on navegar, el nord, el nord. No té títol d’home il·lustre, d’artista il·lustre –com la Rambla Xavier Cugat o el Carrer Emília Xargay, per exemple. Tampoc té nom d’una altra ciutat veïna o agermanada. EL seu nom és una emoció existencial, una direcció que ens convoca a viatger per un rumb determinat, potser que ens durà fins al pol nord, fins al gels de l’infinit-finit de la terra.
Quan penso en el carrer del Nord, també em ve a la memòria el carrer estret, aquell mític –almenys per mi- llibre de Josep Pla on un carrer és el món sencer. Un carrer per on s’hi va passejar Josep Pla moltes vegades en les anades i vingudes a Girona i, com no, el seu interès per l’art sense dubte el va conduir també per l’escola d’Art que hi havia i que expliquem més endavant. El carrer del nord reflecteix que és un carrer i és el món sencer. És la història de la meva vida, tot i no haver-hi viscut. És la història de la vida artística, de la meva experiència i vida artística.
Tot comença amb un artista, Eduard Vila Fàbrega, ara ja traspassat però amb unes imatges que evoquen el lirisme del fet pictòric, dels homes i les dones silencioses. Ell pinta espectres, ombres de la humanitat que surten latents. El seu estudi del carrer del nord és evocador. Sostres, el wiski que preníem mentre esparàvem les hores. Davant del seu estudi –a dalt de tot de l’edifici- una imatge de la ciutat amb les teulades magnífiques, la imponent catedral i sant feliu. I davant del morros del seu estudi la que havia sigut l’escola de belles arts de Girona. La primera escola de belles arts, ara reconvertida en botiga de moda. Una escola de belles arts on hi van transitir el bo i millor dels artistes gironins i també hi van passar Salvador Dalí en les seves estades a Girona i abans d’anar-se a casar al turonet dels àngels al costat de Girona. Una escola on també hi va ser Josep Aguilera, pintor de la girona fantasmal i que no tingué una vida fàcil degut a les seves conviccions republicanes.
També hi foren presents el propi vila o Torres Monsó, un altre homenot de l’escultura, Isidre Vicens, Pere Perpinyà o Domènec Fita també hi anaven a dibuixar escultures de guix que tenen regust a roma i grècia clàssica. Tots arraulits al costat d’estufes a l’hivern, perquè la girona dels quatre rius és freda i humida. Una escola –facultat de la vida i de l’art que va veure les primeres dones i homes despullats i pintats a pèl pels alumnes. Una manera de fer que podia xocar amb un ambient quasi de poble i de pudor i rubor per la bellesa humana. Nits de bohèmia i sarau.
Però aquest carrer que és infinit i que no s’acaba mai, també té un altre pintor significat Santiago Roca D. Costa. Ell i el seu pare el músic i pintor Jaume Roca Delpech van viure a la avinguda Jaume I que dona per davant amb el carrer del nord i que juga amb la profunditat de veure’l amb tota la seva perspectiva. Ells, tots dos, viatgers euroepeus i parisenc per tradició catalana van fer sempre translació de Girona a París i de París a Girona mitjançant les seves teles. Per tant,
a Girona hi ha un carrer de París. Sí, sí, no una còpia sinó una translació. Aquest carrer que ha donat orígen a un quadre de Roca D. Costa, assídu de les galeries barcelonines, que ha trigat més de vint anys ha enllestir és un homenatge també al carrer Saint André de París que va pintar l’artista Balthus, mundialment conegut. On hi ha la seu de la delegació catalana a París i que, per causalitat, hi va acabar exposant el nostre artista, evident amb el seu quadre i sota la inauguració de Pascual Maragall.
Però per si no en tinguéssim poc amb l’art, sempre hi ha hagut galeries en aquest carrer. Uns anys hi van aterrar pintors de l’oest, amb aquella pintura històrica i que no sabem si eren un mercadeig d’altres coses. El fet és que va ser un impacte per Girona veure aquelles pintures heròiques més d’un altre temps que del segle XX. Ara hi ha la galeria Presenta…, abans AG, i noms com Carles Pazos, Manel Esclusa, Enric Ansesa, Antoni Miralda –que acaba de fer el cartell de temporada alta i que és un Meló-figa que no deixa ningú indiferent. El músic Pascal Comelada hi ha passat de visitant per visitar el seu amic Carles Pazos que parla del sexe, de la vida, de l’amor i l’art en totes les seves creacinos. Miralda sempre parla de l’art i el menjar, les llengües, l’origen de la gastronomia i tot això capitanejat pel galerista barceloní Albert Moré, l’editor d’edicions l’eixample.
Però el gran espai cultural, a banda de l’hotel que fa xanfrà actualment i que abans havia estat un convent de monjes –de capellans i convents a Girona n’hi ha una llarga tradició-, va ser el Nummunit. El terme fa referència a una resta arqueològica que composa la pedra de Girona. Aquest bar-musical, sala de reunions improvisada, dirigida durant tota la seva trajectòria pels Colomer, família de gent del món de la cultura i del galerisme –fundadors de la residència internacional- va veure les tertúlies infinites de Javier Cercas amb Guillem Terribas –el llibreter per antonomàsia de Girona i que està al costat d’aquest mític carrer–, jo hi vaig ser també sovint en algunes d’elles. O de l’editor Manel Costa Pau o artistes com Jaume Plensa, amb les seves estades gironines. La crítica d’art Imma Merino, el rector de la UdG durant molts anys i filòleg Josep Maria Nadal, l’escriptor Josep Maria Fonalleras, Antoni Puigvert, Narcís Comadira, tots es van donar pas per aquell racó de món on parlar i afogar les penes. Allà és on podies trobar sovint Cercas celebrant l’èxit de Soldados de Salamina, un èxit que s’agafava amb molta tranquilitat i sense cap pretensió i tocant de peus a terra.
Així doncs, el carrer del nord, on s’ha restaurat fa no més de deu anys una casa modernista que és propietat de la família Casademont, els dels embotits, una casa fantàstica i sensacional és un pou és vingui d’on vingui. Potser hi ha hagut assassinats, crims, històries d’amor, comiats de la guerra civil, bombes, sirenes però són experiències que s’han impregnat en totes les pedres i els edificis dels carrers d’unes ciutats que cada dia són més efímeres i que han vist que la construcció del carrer no té res sense la presència dels seus pobladors. El pintor santi roca ens deixava el quadre buit d’individus perquè nosaltres mateixos els puguéssim omplir.